BON DIA
No parlo en nom de l'Associació Cultural Rocaviva.
Aquest és el blog de Kliment Olm
i n'assumeixo la plena responsabilitat.
DOCUMENT OBERT
A TOTES LES AUTORITATS
i a qui vulgui llegir-lo.
A TOTES LES AUTORITATS
i a qui vulgui llegir-lo.
Enviat des de la Seu d'Urgell a 9-12-2019.
Tres entitats van acusar-ne rebut. El Departament de Cultura de la Generalitat, va enviar dos tècnics sobre el terreny, peró de ningú cap resposta.
(Aquesta és una versió revisada el març de 2021)
Redacto acollint-me al Dret de petició. Llei orgànica 4/2001:
"Tota persona te dret a presentar peticions a l'administració pública, amb el propòsit de que se li reconegui un dret particular."
Sóc Kliment Olm, l'artista que va iniciar Terraíndia-Rocaviva. Entre la Cerdanya i l’Alt Urgell, es fonamenta en un laberint de caminois, vorejats per més de 600 roques treballades, petites i grans. Hi vaig també construir una casa-taller, on vaig viure entre 1986 i 2013. En condicions difícils, però sempre laborant al servei dels meus ideals humanistes i procurant practicar-los i difondre'ls.
Rocaviva va ser declarada Bé Cultural l’any 2010, pels Consells Comarcals de la Cerdanya i de l'Alt Urgell. El 2013 vaig haver-ne de fugir, degut al continuat mal tracte i vandalismes varis, perpetrats per un pastor de cabres, contra meu i contra l'obra. Tot va quedar bruscament aturat, casa i camins abandonats... l'obra a mig fer, moltes roques just esbossades. Estem a 2021 i no hi he pogut tornar.
Rocaviva va ser declarada Bé Cultural l’any 2010, pels Consells Comarcals de la Cerdanya i de l'Alt Urgell. El 2013 vaig haver-ne de fugir, degut al continuat mal tracte i vandalismes varis, perpetrats per un pastor de cabres, contra meu i contra l'obra. Tot va quedar bruscament aturat, casa i camins abandonats... l'obra a mig fer, moltes roques just esbossades. Estem a 2021 i no hi he pogut tornar.
Sota risc elevat, pràcticament la certesa, de ser novament assetjat i agredit, no puc anar a casa meva ni de visita. Tot plegat és insòlit, una injustícia que, malgrat haver reiteradament denunciat els fets, fa gairebé vuit anys que dura.
NECESSÀRIA EXPLICACIÓ PRELIMINAR
Comencem:
Els Drets Humans, la Carta de la Terra, la Filosofia Perenne, l'Ecologia Profunda... s'haurien d'ensenyar a les escoles... i també als adults. Menys toxines i entreteniment. Més cultura: art, filosofia, ciència, humanitats... Educació integral. Això transformaria el món. De fa molts anys que aquesta idea em guia. Malauradament, sovint els ideals són frenats, o suprimits per la barbàrie... amb ella em vaig topar. Tanmateix, malgrat les moltes dificultats, el projecte Terraíndia-Rocaviva ha anat avançant. Per protegir-lo, conservar-lo i expandir-lo, no poden quedar ignorats els fets que aquí s'expliquen.
He estat molt pressionat perquè retirés aquest blog. Però mostrar la veritat, treure a la llum la barbàrie és necessari. Callar, amagar-la, encobrir-la, simular que el mal no existeix el perpetua. L'egoisme, inconsciència, ignorància,violència... generen dany, explotació, guerra... molta desgràcia, mort i patiment. Són un càncer per la humanitat.
Necessitem canvis profunds. Començant per cadascú: prenent consciència, cultivant la saviesa, l'ecosofia (ecologia integral), predicant amb l'exemple.
Aquesta és la inspiració, l’ideari que mou, practica i comparteix el projecte Terraíndia-Rocaviva. Per un país i un món més despert, just, saludable i pacífic.
DEL QUÈ NO ES PARLA NO EXISTEIX
Tot i que no és fàcil ni agradable parlar de certes coses personals o treure draps bruts familiars, és necessari i tinc el deure d'explicar aquesta insòlita i kafkiana història. Ho faig com a queixa pública de que tal situació es permeti, i també per evitar que la barbàrie pugui continuar atacant impunement a les persones que ara habiten i es cuiden de Rocaviva.
Ho faig també en defensa dels
milions d'humans que pateixen injustícia, violència, explotació i mort i en defensa del planeta maltractat.
NECESSITEM:
PER COMPRENDRE EL PERQUÈ I EL COM DE TOT PLEGAT
és imprescindible un resum des del principi, altrament res s'entendria.
és imprescindible un resum des del principi, altrament res s'entendria.
RESUM DELS FETS
Vaig néixer
l’any 1950, a
Músser, un petit poble de la Cerdanya. El més gran de quatre germans. Als onze anys estava en un internat a la Seu d'Urgell,
als quinze a Barcelona, que em va obrir la ment a moltes
coses: drets humans, ecologia, art, filosofia, mística... Als vint i un, volent tornar a la vida rural, no pagesa sinó artista, vaig demanar permís als pares per fer-me una casa en un terreny de la seva propietat.
No me'l concediren. Quina bogeria! Vaig viure a altres llocs, fins als
36 anys quan, suposo que ja veient-me més madur, ho van autoritzar.
Vaig retornar a l'estimat Pirineu decidit a realitzar un vell somni: construir-me una casa petita, pensant que en ella em dedicaria a meditar, pintar, fer ceràmica, escriure, esculpir... sempre seguint la guia dels ideals abans esmentats. Cosa que vaig fer tant que possible. El que no podia imaginar, és que tot seria brutalment aturat i que de la casa (que tot sol vaig construir), en seria expulsat, en el decurs d'una punyent i absurda situació que encara dura.
Vaig retornar a l'estimat Pirineu decidit a realitzar un vell somni: construir-me una casa petita, pensant que en ella em dedicaria a meditar, pintar, fer ceràmica, escriure, esculpir... sempre seguint la guia dels ideals abans esmentats. Cosa que vaig fer tant que possible. El que no podia imaginar, és que tot seria brutalment aturat i que de la casa (que tot sol vaig construir), en seria expulsat, en el decurs d'una punyent i absurda situació que encara dura.
Aviat em vaig anar adonant, que el Ton, germà segon, controlava a tota la
família. Tots l’obeïen perquè: “quan s’enfada fa por” En resistir-me a obeir va començar l'assetjament... primer suau i amb alts i baixos, peró anava creixent. Els pares em demanaven submissió, no contrariar-lo. Estava clar que, d’oposar-me tot podia explotar. Una vegada ja m'havia agredit físicament. Així, per poder continuar treballant al servei dels meus ideals i
per por d'una nova agressió, vaig acatar algunes exigències... això va augmentar la seva prepotència. Els pares, ja vells, també li
servien d’escut: per evitar disgustar-los no es podia parlar... i així es va anar instaurant
la llei del silenci. Suportar mal tracte sense poder defensar-se ni fugir, genera estrès continuat, que em va anar deteriorant la salut: ansietat, problemes
digestius, insomni...
Això va durar anys... durant els quals el Ton pressionava al pare, volia que la casa pairal i totes les finques, Rocaviva inclosa, quedessin seves i estava convençut d’haver-ho aconseguit. Però, en morir el pare i obrir el testament, sorpresa!, van descobrir que s’havia rebel·lat i em
deixava -com era natural-, la meva casa i la finca sobre la que aquesta s’assenta. Però el Ton ho volia tot. Segons ell el pare l'havia traït, i em va pressionar perquè renunciés a l’herència!. Em va
dir que, si renunciava, a la meva casa ja m’hi deixaria viure!.
En negar-me a tal ignomínia i en negar-me també a pagar-li l'extorsió que m’exigia (per deixar passar visitants per camins que jo havia obert i veure roques que jo havia treballat), el mal tracte es va accentuar notablement, amb la intenció de forçar-me a marxar. De pel·lícula, peró ben real.
Em deia i repetia que marxés per on havia vingut. Que faria trencar les roques esculpides
i enterrar els trossos. Que la meva casa s’havia d’enderrocar.
Que jo i la meva obra li feien fàstic, etc. Primer per controlar-me i
desprès per expulsar-me, va utilitzar en abundància menyspreu, acusacions, insults,
amenaces, sabotatge, extorsió... en proporció creixent. Em volia obedient,
pagant i callant. Fa pena explicar-ho, però així va ser i aquest document n'és
una prova. Més avall hi han fotos i testimoniatges escrits.
Primer apareixia només quan jo estava
sol, però aviat
es va atrevir també davant altres persones: hi han disset testimonis acreditats d’episodis violents. Els dos darrers anys,
en ocasions es va fer acompanyar per dos menors als quals alliçonava i que el
secundaven. Això era particularment pertorbador. Danyat jo mateix i conscient
del dany que els nens rebien.
Amb ell jo sempre pacífic i
provant de raonar. Però intentar explicar-li els meus ideals i motivacions només suscitava
burles. Volent a totes continuar el que era la vocació de la meva vida, jo anava aguantant...
Finalment, havent sense resultat buscat mediació i veient que d’enlloc arribava
cap recolzament, esgotat i malalt, just desprès d'un nou episodi violent amb
testimonis, 27 anys desprès de la
meva arribada, vaig
abandonar precipitadament Rocaviva, l’obra i la casa. Quasi totes les meves pertinences van
quedar dintre i també dibuixos, pintures i totes les escultures en argila
cuita.(Part d'aquest material, gràcies al Sr. Albert Batalla, batlle de la Seu d'Urgell, es va poder recuperar).
A l'endemà,
confiant en la policia i en la justícia... i en què els testimonis recents serien decisius,
vaig posar una denúncia. Convençut estava de que hi hauria una acció immediata. Que els mossos anirien a prendre declaració als testimonis, els quals estaven disponibles, i desprès a visitar al germanet i que li aturarien els peus. Però, consternat, vaig veure que res d'això. Indefens, a casa meva ni al lloc ja no hi vaig gosar tornar. Havent denunciat, corria perill de mals majors, que avisat estava.
Així, de
viure en casa pròpia, sobre una serralada davant del Cadí, vaig passar a pagar lloguer per un pis fosc, i de tenir un hort productiu, a haver de comprar tot
el menjar. Estava amb dos pinçaments cervicals, indigestió crònica, deprimit... Havia de prendre tres anestèsics diaris en l’intent d'apaivagar el
dolor i pastilles per dormir. Pesava 35 kg!. (foto més avall). Esgotat, sol, desvalgut, l'obra aturada, la salut perduda,
l'economia a mínims... Seria molt llarg explicar tots els efectes de l'expulsió: molt sofriment, físic i moral, molta frustració, tristesa i ràbia. Mantenia però l’esperança de què es faria justícia, que podria recuperar-me, tornar a casa i continuar la
feina... i així anaven passant els dies... i els mesos...
DOS ANYS
DESPRÈS,
en un "juicio de faltas", executat en uns dos minuts, malgrat haver-hi testimonis, gravacions de veu i altres proves, l'agressor va ser considerat culpable, d'una sola amenaça!... i castigat a pagar 36,00 € de multa... Tot lo altre es va ignorar!. No ho puc comprendre, peró així va ser: indefensió total.
La impunitat
va estimular al Ton: veient que practicar la barbàrie li sortia tant barat, ja complert l'objectiu d'expulsar-me, tal com havia anunciat, va continuar atacant l'obra!. Enviades per visitants, fotos de nous
vandalismes m'arribaven. És colpidor anar veient com se'n van per terra
roques, que amb tant de treball i risc en solitari vas aixecar i treballar!, i veure com passa el temps i ningú atura la destrossa.
Des del
Consell Comarcal de l'Alt Urgell, i de l'ajuntament de la Seu, van enviar dos mediadors a intentar fer raonar al Ton, per constatar que era impossible. Tot i així no volien posar denúncia. Finalment se'm va dir que ho havien fet. Si al Jutjat o al Departament de Cultura no ho sé. En tot cas no va tenir
conseqüències. Era d'esperar que enviessin algú per investigar, avaluar els danys, prevenir-ne de nous... peró ningú va moure fitxa. Indiferència total.
Amb tot plegat, jo, que confiava en
les institucions, els mossos i la justícia, em vaig quedar perplex. Porto anys en estat de
shock emocional i físic. Jo estava convençut que actuarien. (justament per això, volent evitar un disgust als pares, no havia denunciat abans). No podia ni puc concebre que es
permeti tal injustícia. La decepció va ser enorme... el sentiment de indefensió immens... i no sabia encara
el què havia de venir.
Amb
impunitat total, el Ton devia sentir-se immune. Així, a l'estiu de 2015, va
aparèixer arrencada la porta de la meva casa a Rocaviva, per tal
d'atemorir a un xicot que es disposava a cuidar el lloc. El qual la va reparar... i se la va trobar desprès esmicolada!. Vam denunciar els fets, sense cap resultat: més indefensió. De tot plegat les autoritats en tenen fotos i
explicacions... i qualsevol les pot veure més avall d’aquest document. Les proves de la destrossa sobre l'obra a la vista, la porta desapareguda, la casa abandonada, jo
exiliat i ningú em defensava... Viure tot això va ser molt difícil i traumàtic... i continua...
QUATRE ANYS DESPRÉS
En quatre anys no vaig tornar a Rocaviva... fins a la primavera de 2017 quan, acompanyat per uns amics, ho vam intentar. La intenció era quedar-nos i reobrir el lloc. Abans d'anar-hi, a 13-4-17, havia demanat protecció al Jutjat, mossos i altres. De res va servir, al contrari, denunciats pel mal tractador, els mossos ens van fer treure la tenda de campanya on s'havien instal·lat els amics!. Afegit això a varies topades amb el Ton, amenaces i sabotatges, van decidir marxar... i jo amb ells.
Dues vegades més, durant l'estiu, acompanyat ho vaig reintentar...
i també va tocar fugir. La darrera, desprès d'haver suportat durant tres nits apedregades contra la casa, deteriorada, bruta i sense porta, i desprès d'haver estat per segona vegada físicament agredit. Sort de l’amic, que va arribar a temps de
treure'm el Ton de sobre. Vam
marxar aquella mateixa nit, per por de venjança, en nosaltres o en el cotxe que teníem aparcat al poble.
Conjuntament vam posar denúncia. Cap reacció, la policia no va
actuar. L'acumulació de indicis, denuncies i un judici no era suficient? El
testimoni no servia?. Me'n vaig sortir masegat, però hauria pogut passar cosa molt
pitjor, de poc va anar. Vaig veure clar que m’hi estava jugant la vida i que la policia no em defensaria... Ho faria finalment la Justícia? Volia pensar que
si. Però...
Va haver-hi un altre judici: durada uns dos minuts. Trobant-me jo malalt i deprimit,
havia presentat un certificat mèdic acreditant-ho, per tal d'evitar l’estrès
que em suposava anar-hi. Això no va ser acceptat i, al contrari, se'm va
anunciar una multa si no em presentava. Hi vaig anar i, malgrat els
antecedents, les denúncies i testimonis, malgrat continuar la casa sense porta
i les destrosses a la vista, malgrat ser altres gestes del Ton conegudes a la
comarca, res es devia investigar: cap penalització. Indefensió total i
persistent.
Tampoc va tenir resposta la
meva petició de ser examinat per un metge forense. Tot això fa molt
mal. És molt dur ser ignorat per qui tenies la certesa que et defensaria. Certesa que (ho repeteixo), durant anys em va impedir denunciar, per evitar el disgust que suposaria als pares una intervenció policial i judicial. Vaig caure fons.
Caure i alçar-me, això he estat fent durant anys i continuo. Sóc resilient per naturalesa.
DES DE 2013 HAN PASSAT MÉS DE SIS ANYS,
(ara ja set i anem per vuit)
i cap autoritat ha fet res per posar remei a tan injusta situació. Trobant-me doncs en indefensió total, a casa meva no puc ni posar-hi els peus, perquè tinc un risc elevat, de fet la certesa de ser assetjat i agredit... i no estic en condicions d'assumir riscos ni un tal grau d'estrès.
Que a
l'Europa del segle XXI, un artista sigui maltractat durant anys i finalment expulsat de casa seva i de l’obra (declarada Bé Cultural), i
que no hi pugui tornar, perquè un malfactor ho prohibeix amenaçant-lo... que a
més casa i obra siguin vandalitzades i les institucions ho permetin... Com això és possible?
Sent el Ton des de fa molts anys conegut pels seus actes arbitraris, vandàlics, agressius... sabent que altres persones han estat amenaçades de paraula i acte i que alguna ha marxat o deixat d'anar al poble per viure tranquil·la, puc entendre la por de represàlies que pateix la gent de l'entorn. Ningú vol complicar-se la vida. Però, els Consells Comarcals, la Policia i el Jutge? Aquesta indiferència no la puc entendre. Havent-hi testimonis i tantes coses que l'assenyalen, com pot ser que un "matón" de poble continuï imposant la seva llei?
La prova més viva i punyent, a més dels testimonis, fotos, gravacions,
vandalismes visibles sobre el terreny, accés prohibit a la meitat de Rocaviva i l’acumulació de fets comprovables al
llarg dels anys, és jo mateix: l’estat en què em trobo i el meu exili obligat. Però a ningú importa.
Realment la situació és kafkiana. Un tal seguit de indefensió i vexacions afecta profundament. El dany causat, a mi, al lloc i al projecte, és enorme.
***
ALGUNES CONSIDERACIONS MORALS
Havent mort la mare, el Ton ha perdut el seu darrer escut i jo
he quedat lliure per parlar clara i públicament. Assumint un risc perquè,
si no havent-li fet cap mal, ni mai respost a insults i amenaces ja
m’odiava, ara que ho explico tot poca broma!. L'odi és cec i la impunitat
dona carta blanca. Vaig canviar de domicili, a ningú dic on visc i quan surto al carrer, sempre
amb el telèfon dels mossos marcat...
Aquest és un cas d'agressió evident, no el de dos germans que es discuteixen per un terreny, com alguns han dit i publicat, i també a la Viquipèdia. Espero que es rectifiqui perquè aquest fals relat ha fet molt mal, a mi i al projecte. Quan dos s'enfronten en igualtat de condicions és una baralla. Quan els forts ataquen al feble indefens és una massacre. Entre tots, uns per acció i altres per omissió, a mi i a l'obra se'ns ha massacrat. Les fotos i testimonis que hi han més avall ho demostren... i l'obra vandalitzada que allà continua i seguirà... a l'espera que les autoritats vagin a mirar.
***
SOC RESPONSABLE DE LES PERSONES QUE ARA VIUEN A ROCAVIVA
Des de
l’estiu de 2017, Rocaviva torna a estar habitada. Seria aquí massa complicat explicar
com va aparèixer una dona valenta, acompanyada de dues filles i com van
aconseguir no ser expulsades. Vist el que s'hi donava, sembla impossible. Tanmateix de moment és un fet i la destrucció d'obra s'ha aturat. Viuen a la meva casa i porten endavant la meitat de Rocaviva, oferint-la a les persones, com a lloc i abanderant les citades filosofies humanistes.
Tenen mèrit. Reactivar el projecte no ha estat ni és un llit de roses. La porta destruïda i l’abandonament general van produir estralls a la casa, que elles han anat reparant: netejar la brutícia i la destrossa que havien deixat els ratolins i alguns humans... posar una porta, recuperar aigua, electricitat etc, i fer-se respectar, que no deu ser gens fàcil. Ni un sol dia he pogut anar-hi. Si ho fes caldria atendre's a les conseqüències, el mal-tractador ho va deixar ben clar.
Tenen mèrit. Reactivar el projecte no ha estat ni és un llit de roses. La porta destruïda i l’abandonament general van produir estralls a la casa, que elles han anat reparant: netejar la brutícia i la destrossa que havien deixat els ratolins i alguns humans... posar una porta, recuperar aigua, electricitat etc, i fer-se respectar, que no deu ser gens fàcil. Ni un sol dia he pogut anar-hi. Si ho fes caldria atendre's a les conseqüències, el mal-tractador ho va deixar ben clar.
Sento que tinc el deure de vetllar per elles. No voldria que la injustícia, la brutalitat i la por de represàlies, continuessin impunement la seva nefasta
acció a Rocaviva. Que imposicions, amenaces o actes vandàlics
les podessin mantenir atemorides, callades i controlades, com a mi em va passar durant 27 anys... i en gran part fins ara.
AIXÒ EM PREOCUPA MOLT I MOTIVA EN BONA PART AQUEST ESCRIT
Per mi ja és tard, cap autoritat em podrà tornar la
salut... ni els anys de vida perduda... tallada,
frustrada quan estava en plena eclosió creativa i en un moment fundacional del
projecte. El procés ha estat molt bèstia i les conseqüències són de per vida.
Sobrevisc traumatitzat, malalt... abandonat pels poders
públics que res han fet per defensar-me. Rectifiquin per favor. En mi, i en l'obra, el mal ja esta fet. Però estan a temps d’evitar que el desastre continuï.
Mossos i entitats culturals, es desentenen del cas afirmant que tot depèn del jutge. Potser sí, peró el comportament del jutge depèn segurament de la quantitat, contundència i procedència de les denúncies.
***
TAMBÉ DIU A LA VIQUIPÈDIA:
"Les institucions comarcals es van comprometre a conservar i promocionar les obres més grans" Certament fora d'esperar, peró lamentablement no és així. Llevat de declarar-la Bé cultural, ajuda important certament, fer una exposició i fotocòpies, cap altra ajuda va rebre Rocaviva al llarg dels anys ni ara.
Les institucions culturals incompleixen les pròpies lleis:
La "Llei del Patrimoni Cultural Català" 9/1993, es defineix així:
"El Patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni cultural, és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics... que han de vetllar per la integritat del Patrimoni cultural tan públic com privat... i han d'estimular la participació de la societat".
Resulta incomprensible que no reaccionin, davant d'un atemptat tant greu a un Bé Cultural i a l'artista que l'estava realitzant. Han permès i continuen, que el projecte fos brutalment aturat: camins per obrir i moltes roques just esbossades, quedant el conjunt molt, moltíssim disminuït i en part mutilat. Apareix increïble que de tot plegat se'n desentenguin totalment, i a més ignorin el fet que la meitat del lloc no es pot visitar perquè el mal-tractador no ho permet. No diu la llei "que han d'estimular la participació de la societat"?
A tots nivells, el dany ocasionat és immens... Per a mi i de retruc per a totes les generacions presents i futures que han quedat privades d'un Bé cultural que es va quedar absurdament a mig fer. Que l'obra quedés irreversiblement aturada, és a causa de la seva passivitat.
És de savis rectificar, tard o d'hora bé ho tindran que fer. Mentrestant, el què s'ha perdut i s'està perdent és incalculable. Com més tardin a reaccionar més escandalosa resultarà la situació, quan aquesta salti a primera plana que, per la llei del granit, un dia o altra farà.
(En la pestanya "Annex doc.obert" s'amplia una mica la informació sobre l'incomprensible incompliment i deixadesa de funcions de l'administració. Durant anys, cap de les meves notificacions o sol·licituds ha obtingut resposta)
***
***
És necessari que les Autoritats comprenguin,
que tenen al territori una cosa única, anomenada Rocaviva, que és un patrimoni per la comarca i pel país: cultural, espiritual, turístic... i que, en aplicació de Llei del Patrimoni (i del sentit comú, més enllà que el lloc fos o no declarat bé cultural), hauria de ser defensada i promocionada. Cuidades i protegides les persones
que mantenim el lloc en funcionament, perquè amb el nostre treball i dedicació, dinamitzem i acreixem el patrimoni públic, complint així una funció social important: posar un
Bé Cultural al servei de les persones i promocionant en ell Valors Humans. De les autoritats depèn el futur del lloc i les seves decisions quedaran per a la història.
Rocaviva es
defineix com un espai artístic, lúdic, iniciàtic i terapèutic.
Per consolidar
el lloc i la seva filosofia, varem constituir:
L’Associació Cultural Rocaviva.
D'utilitat social i sense afany de lucre.
En vistes a constituir una Fundació, que
vetlli per un òptim funcionament i correcte expansió del projecte. Sempre al
servei de la salut física i mental de les persones i per un país i un món millor, tal com queda repetidament
explicat i consta als nostres Estatuts Fundacionals, basats xxxxxxxen la
Filosofia Perenne, l'Ecologia Profunda, els Drets Humans, la Carta de la Terra i ara l'Agenda 2030.
DEMANO A LES AUTORITATS QUE RESTABLEIXIN L'ORDRE
Que aplicant la llei evitin mals majors i
ajudin a un projecte altruista.
(informació complementària a la pestanya: Annex doc.obert)
***
TOT SEGUIT FOTOS DE VANDALISMES
Juntament amb elles s'amplia la informació.
Sé amb certesa que hi han més danys dels que aquí queden retratats. En les meves accidentades visites no vaig tenir temps de revisar-ho tot.
Més avall extractes enviats per
testimonis. Tampoc hi són tots, en el desori general es van perdre moltes coses.
ENTRADA DE ROCAVIVA
Abans i desprès de passar el talibàn.
SIGNIFICAT DEL SÍMBOL :
El Centre és Vida, Consciència.
El quadrat representa el cos, matèria, fonament...
i també límit, tancament, obstacle...
El triangle és l'ésser humà que,
transcendint impediments, cultivant
l'essencial,
obrint-se a la llum,
assoleix l'esfera de l'Esperit.
*
La roca següent es troba també a l'entrada, al peu de l'anterior.
La A significa Amor, així, subratllat,
perquè només l'Amor per les persones i les coses,
pot salvar el món de la incultura i l'odi cec que és la barbàrie.
Així va quedar... i així continua l'entrada a Rocaviva.
PECES TOMBADES
Aquesta peça suggereix la dualitat i la unitat subjacent.
El costat del darrere, ara bocaterrosa, també està esculpit.
El Ton solia posar trossos de branca dins dels ulls.
Una manera més de reforçar l'amenaça.
Ull obert mira enfora, contempla.
Ull tancat mira endins, medita.
Ara tombada, la figura principal queda amagada.
Es veu part del costat.
La peça següent representa alçar la mirada, elevar l'esperit
tombada
Següent, anvers i revers de la mateixa roca.
Representa la interdependència vida-mort.
No estava clavada al terra, peró pesava
molt. Cap d'elles podia caure per si mateixa. La va tombar segurament amb
les mateixes eines que jo usava per alçar-les.
Durant anys a l'indret
hi pasturaven eugues, que s'hi grataven i mai en van fer caure
cap. Tot el dany és intencionat, suma i queda inscrit en el context
d'assetjament general.
El cercle, símbol primer.
per terra
ara queda amagat sota del cercle.
La següent és un gran crit de revolta davant la violència, la guerra i el patiment absurd.
Va ser tirada costa avall, no n'he pogut encara obtenir la foto, queda ara capgirada rere el mussol.
El mussol simbolitza la saviesa,
perquè és un ocell que hi veu de nit...
i perquè pot girar el cap en totes direccions.
És un mandala-yin-yang amb simbologia bàsica.
Igualment part de la geometria sagrada.
El mateix roc per un i altre costat.
-expressa la necessitat d'harmonitzar dins i fora-
Queda ara marge avall, tirada entre mates.
És com que, des del terra la roca creix,
es poleix i evoluciona...
Representa el misteri de com la matèria es fa conscient.
Els mil ulls de Rocaviva: consciència, presència... despertar.
Treballada sobre una roca gran.
Ara només un ull i part de la cara queda visible.
Fou tombada segurament amb les meves eines.
Aquesta representa un menairó, una entitat de la natura.
Ara mira els núvols.
Les pedres del costat estaven sobre la cara.
Solia posar-ne sobre peces tombades.
Era una altra manera de reforçar l'assetjament.
Hi han molts ulls a
Rocaviva. Suggereixen eixamplar la
mirada, obrir la ment, posar llum a les
foscors... Alliberar-nos d'obscurantismes, hàbits primitius i dogmes
esclavitzants... despertar a realitats més altes.
Es tracta
d'il·luminar la vida...
obrir-se a horitzons més amples i
feliços.
Mutilades: trencar les parts més fràgils, típic
La següent dos perfils i un frontal.
Significa acció clarivident.
Des de la claredat i la saviesa, actuar amb honradesa i coherència.
Quan jo intentava explicar-li els significats es mofava de mi.
Hi han peces a les que només va atacar els ulls.
Aquí, tapats amb ciment.
La mà, eina primera i arquetip fundacional.
Ja els ancestres la pintaven a les coves.
Tapada amb ciment.
La màgia de l'ull, la visió, la consciència...
Tapat amb ciment.
Esbós per fer un gran cap meditatiu.
Ulls i boca tapats amb ciment.
Era una mena d'entitat galàctica...
Fou decapitada quan jo encara hi era,
el cap està... o estava, uns marges més avall
queden els claus que el subjectaven
Altres peces tombades
Em consta que hi han més destrosses i peces desaparegudes. Algunes només jo les podria detectar. Altres em falten fotos per contrastar l'abans i el després. Generalment, les parts que ara queden bocaterrosa també estan treballades.
Tractant-se Rocaviva d'un Bé cultural, (i si no ho fos també) les autoritats pertinents no haurien de inventariar les destrosses?... i determinar a qui tocarà pagar aquesta orgia destructiva?. Tard o d'hora, algú tindrà que explicar el perquè de tanta deixadesa compartida.
TAMBÉ VA TALLAR UNS 15 ROURES PRECIOSOS
L'amenaça era tallar-los tots.
El següent signe estava a l'ombra d'un roure magnífic.
Quin absurd tallar-lo!
Al costat n'hi havia un de mort que no va tocar.
La taula, l'altar, la terra, el sol...
La A d'amor... única energia salvadora.
El cercle màgic, centre i perifèria, unitat i diversitat.
Suposo que es va adonar que destruir-ho tot li portaria massa feina i que pagar perquè ho fessin altres, com deia que faria, li costaria massa diners. Però per al seu gust hauria arrasat. Això deia. Mai em va voler explicar el perquè del seu odi. Només insults i amenaces.
Foto més clara del mandala, que a l'anterior apareix borrós.
endins i enfora, mons dins de mons fins a l'infinit
TALLER I EXPOSICIÓ A
L'AIRE LLIURE
Així va acabar.
Explicació:
Aproximadament el 2007, vaig intentar obrir Rocaviva al públic i també un taller-exposició.
Per tal d'ajudar a la meva escassa economia, volia jo vendre escultures petites i ceràmiques, però a l'estil màfia el Ton ho va impedir: els dos cartells van aparèixer arrencats i partits pel mig. La publicitat, ja editada (cara em va costar), va quedar inútil. I si venia algú (ell vigilava)-, era foragitat de mala manera.
Desprès les peces van començar a aparèixer marges
avall... Abans que hi anessin totes, les vaig treure i amagar. No les
va descobrir. (Com queda dit, gràcies al Sr.Albert Batalla, llavors alcalde
de la Seu, es van poder recuperar i també la ceràmica i pintures. Tot està
guardat lluny de Rocaviva a l'espera d'un lloc segur, on tard o
d'hora poder-ho tornar a exposar) Prestatges, taula de treball, forn
de ceràmica... tot va quedar abandonat i allà segueix... destrossat.
Desprès, de manera reiterada i estant jo visiblement accidentat i malalt, m'acusava de delicte ecològic! i amenaçava denunciar-me, si
no treia, immediatament, tota la runa que ell mateix havia
provocat ! Tot era pressionar a sac per forçar-me a marxar. Així tot quedava
sota el seu control, i podia disposar de la meva casa i obra. Cosa que, com es
veurà, va estar molt prop d'aconseguir.
Altres peces petites, esparses pel
laberint, també solien desaparèixer llençades dins les mates. Cobertes de
fullaraca, algunes encara hi deuen ser.
Amb molts impediments, fins al 2012 no vaig poder obrir Rocaviva. (explicació més avall). No ja l'exposició de peces petites, que havia quedat neutralitzada i gairebé ningú va arribar a veure.
Per cert, traslladant-les amb un carretó, em vaig
trencar el menisc, que trencat continua. Viure sent objecte d'assetjament persistent,
genera angoixa i tensió crònica, que afavoreixen lesions i accidents. Varis en
vaig patir al llarg del temps. Així, acumulant lesions i sumant
estrès, durant més de dos anys vaig estar mig paralític.
Vaig aprofitar per escriure un parell de llibres, això em va
salvar. Però les conseqüències de la invalidesa perduren: atrofia muscular,
gran fragilitat, fatiga i dolor crònics, descalcificació, tendinitis, etc... Quan absurd
patiment per mi, pels pares i per ell mateix que, en la seva ofuscació i
maldat, gaire feliç no devia ser.
Al taller a l'aire lliure hi havia un ninot, era "el guardià"
Primer pas: trencar-li la cara
Va anar rebent cops i l'impacte de pedres i troncs...
Era una forma d'avisar-me: com ell acabaràs si no te'n vas.
Algunes vegades el vaig trobar tirat al mig del camí...
davant del cotxe i finalment davant de casa.
Així va acabar... i dins d'una bossa al contenidor.
Jo vaig de camí: molta vida absurdament perduda, robada.
Hi ha moltes maneres de matar.
L'ANY 2012, VA APARÈIXER UN MEDIADOR
... i a contracor vaig accedir a les exigències mafioses "del padrino": em deixaria tranquil i em permetria ensenyar als visitants les roques que jo havia laboriosament treballat, algunes arrencat, transportat i alçat, i deixaria passar pels camins que jo havia obert i mantenia cuidats, si li donava un 30% del que aportessin les visites !!! Així, per la cara.
Vaig pagar, i per un estiu i tardor va
haver-hi "pau". Però el 2013, com ja es veia venir, un 30%
li va semblar poc i en volia més. Abús, vexació i explotació pura. M'hi vaig
negar. Llavors l'assetjament va multiplicar-se. Finalment, esgotat i
malalt, vaig acabar fugint. Això és el que ell realment volia: expulsar-me.
Suposo que no diners, doncs ja en té molts. En tot cas, hi ha un document
amb quatre testimonis, que dona fe de l'extorsió del 30%
***
TÒTEMS DE FUSTA
arrencats del seu lloc i posats com a barreres.
Algun va
desaparèixer.
Alguns tancant l'accés a la meva casa.
Suposo que, mentre no va arribar un candidat a viure-hi la va voler protegir:
millor apropiar-se-la en bon estat.
Però arribat el candidat, era prioritari foragitar-lo de manera contundent.
LA MEVA CASA
Aprenent de tot com sóc, molta feina em
va costar,
Des dels fonaments construïda per
mi mateix.
Amb materials humils, sense eines
elèctriques i reciclant tot el què podia.
Fent arribar l'aigua
de bosc amunt,
després d'excavar a pic i pala per
trobar-la i conduir-la soterrada.
Tot al voltant estava
cuidat com un jardí... i tot el laberint.
Uns dos anys va durar la
construcció... i des que va tenir sostre hi vaig viure. Vint i set anys.
Un somni de tota la
vida.
Que el Ton em deia i repetia que s'havia d'enderrocar.
En realitat pretenia apropiar-se-la.
Com queda dit, jo
foragitat i per no perdre el control, també la va atacar.
LA PORTA, PART VITAL
Arrencada, i part del marc !
La voluntat era atemorir a qui volia habitar-la...
D'haver-se aquest instal·lat, el Ton perdia el control.
Això no ho podia permetre. A tot preu calia foragitar l'intrús.
El "guarda", innocent ell, va reparar la destrossa:
Porta provisionalment reparada.
Resposta del Ton: porta trinxada !!! Impacta veure a trossos la porta de casa teva i pensar en les conseqüències. Sabent que no pots anar-hi per treure res. Vàrem denunciar el fet. Jo pensava: ara si que s'ha passat de la ratlla, s'està posant molt en evidència, acumulant molts indicis, ara sí que alguna cosa faran les autoritats. Que equivocat estava! Indiferència total... indefensió total.
Algú va intentar protegir l'entrada.
Potser el "guarda" ,que naturalment no va tornar.
Una casa sense porta
va camí de ser una runa: intempèrie, robatoris, ratolins... Va estar sense uns dos anys. Gairebé totes les meves
pertinences havien quedat dintre. Les més seductores van desaparèixer.
També una moto-serra, una desbrossadora, una escala... i altres coses que no interessen ni s'enduu un turista a plena llum del dia. Però sí un talibàn-pagès-pastor de cabres a l'empara de la nit.
ALGUNS EFECTES COL·LATERALS
Aquí una part dels meus llibres.
Aquí una part dels meus llibres.
Molts d'ells destrossats: la veu dels mestres.
Dues bosses de les grans en varem llençar.
Segur que el Ton no en va agafar ni un.
Es vanagloriava de no haver-ne llegit mai cap.
"Quin fàstic que em foteu els intel·lectuals"
Que jo li feia fàstic, era una de les seves lletanies.
Quina tristesa que tot això arribi d'un "germà".
El parquet abans i desprès.
La cuina abans i desprès.
Ceràmiques que estaven fora van ser robades o trencades.
Pedres petites treballades van desaparèixer.
Davant la casa i al
voltant, destrossa i brutícia. El 2017, tot això i més ho vaig veure
amb els meus ulls: impotència, absurditat i molta tristesa. Però el lloc em
va donar energia, insospitades forces van retornar... i vaig estar netejant i treballant
tant com podia.
Com queda
dit, tres vegades al llarg de l'estiu, acompanyat hi vaig retornar. Totes tres vaig ser violentament forçat a marxar. Insultat,
amenaçat, dormint en una casa vandalitzada i sense porta, que va ser en tres
ocasions apedregada a mitja nit... i
finalment esgotat i rebolcat, fugint amb la por al cos, i assumint que potser ja mai més hi tornaria. Com de moment és el cas.
Denunciar tot això a
les autoritats i mostrant les fotos i els testimonis no va servir, ni serveix de res!!! No podia ni puc comprendre el perquè. L'impacte de tot plegat i l'evidència repetida d'estar indefens davant la barbàrie, és devastadora.
Aquí falten fotos, hi havia molta més runa acumulada.
SENYALITZACIÓ ELIMINADA
Quatre pedres gravades (amb el permís de
l'Ajuntament i els propietaris), que hi havia des del poble senyalant el camí,
van ser destruïdes o tapades amb
ciment. Així continuen.
Abans...
i desprès
i desprès
Destruïda o tapada tota senyalització, les persones que volien visitar sovint es perdien... i si arribaven, sovint n'eren expulsades amb males maneres. (Això queda reflectit en els extractes de testimonis que es mostren més avall). També consta que algunes vegades va cobrar per deixar visitar. Potser, en veure que podia cobrar, és quan va deixar de destruir.
Senyalització impunement suprimida, en canvi, quan a instàncies seves i al·legant que hi anava molta gent van tancar
Rocaviva, ho van senyalitzar des de la carretera general !
A nivell de senyalització, Rocaviva només va existir per tancar-la !!!
Mentrestant han modernitzat la retolació peró Rocaviva com si no existís!
Un fet prou curiós i significatiu:
Com es pot llegir a la lletra petita del cartell, "només serà visitable prèvia reserva". Per tant, el lloc romania obert !... Dues persones amigues del Ton cobraven entrada. No se quan temps això va durar. En tot cas, el fet, és que ell havia pres el control de Rocaviva, havia començat a "explotar-la" a la seva manera i era ell qui controlava els diners. Certament jo no vaig veure ni un euro. Això es devia acabar quan, com queda dit, sense avisar i acompanyat, m'hi vaig presentar el maig de 2017. Com deia, prèviament ho havia comunicat a les autoritats, peró de res va servir. Cap resposta, protecció ni ajuda.
Arribar a la casa, a un Km del poble, va costar tot un dia, perquè "el senyor" no ens deixava passar, per una via pública. Només el fet de no poder girar en un camí estret on ja havíem entrat i la intervenció repetida de la mare: "deixa'l passar que va a casa seva", ens va permetre arribar. Allà, com ja he explicat: desastre i desolació... i més tard, desprès de molt assetjament, acabar fugint esgotat, vexat, rebolcat... i per por de mals majors.
La mare, va acabar també sucumbint a les persistents lletanies del Ton. Malparlant contínuament de mi, la va arribar a convèncer que jo era dolent, el mal fill. Viure el repudi d'ella, per la que jo tant havia callat i aguantat és molt, molt fort. Cap retret, és la síndrome d'Estocolm. Compassió i tristesa... pobre mare, pobres pares, pobre família, durant anys i anys quan patiment absurd... i de facto tolerant i encobrint. Fa dur de viure.
No havent-hi cap motiu
de conflicte, ni problema real, ans al contrari, de satisfacció i
alegria, per culpa de la foscor del Ton (odi-enveja-avarícia... o ves a saber
què), tot va esdevenir una mena de destructiu drama rural... que em va trinxar
la vida i continua retallant i condicionant: exiliat i obra aturada.
***
EL MEU COTXE, un vell Citroën AX.
El 2014, a la Seu d'Urgell, va ser vandalitzat. La policia municipal el va retirar en
considerar-lo un perill públic. Va estar fora de circulació més de tres anys. En recuperar-lo i tenint-lo aparcat prop de on
vivia, la tardor de 2017 algú em van arrencar un retrovisor dues vegades. Casual?...
I del pis on vivia en
vaig ser expulsat per la propietària... resulta que el Ton li va fer por...
explicant repetidament com n'era jo de malvat i que li portaria problemes! La
repetició persistent és un sistema molt eficaç... que practica amb gran
habilitat.
Ara, per evitar nous
assetjaments, no he dit a ningú on visc i no hi bellugo gaire per la Seu, només l'imprescindible... Millor
no trobar-lo pel carrer... i menys desprès de parlar, com faig ara, pública i
clarament, trencant així el llarg i obligat silenci.
AIXÍ ESTAVA JO L'OCTUBRE DE 2013
Desprès de tanta foto
de vandalismes, tot i que em fa vergonya mostrar la meva decrepitud, és
necessari afegir-ne una de mi mateix, a tots nivells també vandalitzat. Així
estava quan la primera expulsió de casa meva. Pesava 35 kg! Patia dos
pinçaments cervicals, dolor muscular general, fatiga extrema, etc. Estava
deprimit, havia de prendre somnífers i analgèsics potents. S'ha de ser un xic sàdic
per maltractar algú que es troba en aquestes condicions! i a més tractar-lo de nazi!
Han passat sis anys i just he recuperat 4 kg.
La meva foto actual seria similar. La salut està
irreversiblement perduda... convisc amb la disfunció i el dolor, físic i
moral. El dany rebut és enorme... i les conseqüències m'afectaran el què em
quedi de vida. Sense dubte abreujada a causa del mal tracte.
Certament, hom va envellint. Queda clar tanmateix, que el maltracte i la indiferència de qui es suposa m'havia de defensar, ha
jugat i juga un paper molt important en la meva decadència precoç. Com deia, hi ha moltes maneres de matar...
la del germanet és lenta, totalment impune i molt molt barata: 36 euros.
***
UNA VEGADA MÉS,
M'ADREÇO A QUI TINGUI EL PODER DE FER ALGUNA COSA
Demano comprensió, justícia i protecció.
Sobretot que el mal no continuï atacant impunement.
Sobretot que el mal no continuï atacant impunement.
En quan a mi, la justícia ja ha fet tard. Mai ningú em podrà retornar el temps perdut, ni compensar pels diversos danys: físics, psicològics, econòmics, artístics... De pur cansament, a vegades he desitjat morir... però un ideal em manté viu: la ferma voluntat de seguir treballant per un món on aquestes coses no passin. On els Drets Humans siguin respectats i cadascú pugui lliurement ser ell mateix, desplegar els seus potencials creatius i si vol posar-los al servei de tothom. Això transformaria la vida quotidiana de cadascú i finalment el món.
***
Aquest símbol defineix l’essència de Rocaviva.
Mentre em quedin forces, a ell em mantindré fidel.
BENVOLGUTS VISITANTS
GRÀCIES A LA VOSTRA AJUDA,
hi ha porta nova a la casa.
Esperem que duri... i si
no fos així, per favor:
feu costat a les persones que ara es cuiden de Rocaviva.
i per al bé propi i de tots, defenseu els Drets Humans allà on siguin atacats
EXTRACTES DE LES CARTES ENVIADES PER
TESTIMONIS
Algunes persones em van enviar el seu
testimoniatge per escrit i signat. Quatre d’ells van assistir al primer “juicio de faltas” i no van ser cridats a
declarar. Cosa que em va sorprendre i decebre molt. Jo sempre havia cregut que en un judici els testimonis eren decisius.
Sento envers ells un gran agraïment pel seu compromís i valentia. Altres testimonis hi havien que, per por, no van voler constar. Alguns em van arribar via mail. No de tots vaig encertar a guardar còpia. Evidentment aquests testimonis són només la punta del iceberg. La majoria de persones, no es volen comprometre. Generalment ningú te ganes de possibles represàlies, possibles citacions judicials, complicacions...
Sento envers ells un gran agraïment pel seu compromís i valentia. Altres testimonis hi havien que, per por, no van voler constar. Alguns em van arribar via mail. No de tots vaig encertar a guardar còpia. Evidentment aquests testimonis són només la punta del iceberg. La majoria de persones, no es volen comprometre. Generalment ningú te ganes de possibles represàlies, possibles citacions judicials, complicacions...
Els extractes corresponen a cartes escrites sobre paper i signades. Són per tant documents comprovables. Disposo dels originals i a totes les autoritats vaig enviar còpia.
TESTIMONIS
Any 2006. R.G. dni: 772299248. ...Conec de fa anys la difícil situació violenta a que el seu germà l’ha sotmès amb tota mena d’amenaces i boicots... ... Va arribar el Ton amb dos nebots i van començar a escridassar al Climent per la finestra... el Ton es comportava com un desequilibrat... la cosa pujava de to i ens van tancar a tots dins la casa... tota l’estona no van parar de insultar al Climent.
Any 2009. O.M dni:
46054529L. i A.M.dni.43514350Y. ...fuimos interpelados de mala manera
por quien luego supe que era su hermano... la forma en que se dirigió hacia
Climent fué todo el tiempo faltandole al respeto e insultando de una forma muy
violenta.
Any 2012. J.V. dni: 40877293Z. i
B.G, dni: 51403349M. ...va arribar acompanyat de dos nens.... va començar a
insultar, escridassar i amenaçar al Climent, que es va quedar callat. Jo
parlava amb el Ton, que va deixar de cridar, però seguia insultant, acusant i
desacreditant al Climent... els nens també l’insultaven i amenaçaven que li
trencarien els vidres i que totes les escultures anirien per terra. Ens varem
quedar amb la sensació de que tenia un odi irracional al Climent. Ell deia que
no el denunciava per no disgustar a la seva mare i per por a les represàlies.
(La presència activa de menors, que dos nens tinguin un tal exemple i mestre, com demostren varis testimonis i dos gravacions, i això fa anys que dura, resulta també molt preocupant.)
(La presència activa de menors, que dos nens tinguin un tal exemple i mestre, com demostren varis testimonis i dos gravacions, i això fa anys que dura, resulta també molt preocupant.)
Any 2013. R.S. dni: 37168931. i
M.C. dni: 46003608. ...el va insultar i amenaçar amb un llenguatge groller i molt
ofensiu. El Sr. Climent no va respondre en cap moment a les paraules d’amenaça i
d’agressió verbal... Ens va foragitar de males maneres, a banda de tots els
improperis va amenaçar a destruir les roques esculpides, per tal d’evitar que
s’apropi més gent.
I.P. dni:39298124W. i C.P. dni:
39206205X. ...Va aparèixer un home cridant visiblement alterat.
Es dirigia a l’escultor amb una gran virulència acusant-lo de traïdor... i
amenaçant de prendre represàlies. Ens va impactar l’agressivitat en el to i el
contingut de les seves paraules, que ens va fer témer es convertís en agressió
física... ens va obligar a fer marxa enrere, sense poder arribar a la casa de
l’escultor.
M.F. dni: 37581647S. i M.R. dni
38024651Q. ...nos apareció un desconocido dandonos el alto e impidiendonos seguir el
camino y amenazandonos con palabras y gestos muy agresivos... nos provocó un
gran susto pues ignorabamos las consecuencias en que aquellas amenazas podian derivar. En todo momento el Sr, Climent utilizó un lenguaje conciliador y
pacífico, cosa que aún excitó mas a dicho personaje y su furia iba en aumento.
A.M. dni: 38382676T. ... era un home que
sense explicació i a crits ens va asustar per la seva manera de fer, molt
nerviós i violent... vam marxar perquè no voliem sentir els crits que sortien
d’aquella boca enfurismada.
J.R. dni: 963477166. ...salió a nuestro
encuentro impidiendonos el paso y se enfrentó con Climent insultandolo y
amenazandolo con gestos bruscos que nos atemorizó.
T.P. dni: 86593053. ...em vaig aturar a mig camí perquè des d’allí ja se
sentien els crits que el Ton proferia, el to era irat i amenaçador... Conec de
fa temps l’estat d’angoixa i por que les maneres violentes i amenaçadores li
causen al Climent... aquell dia vaig poder comprovar l’efecte anímic devastador
que en ell havien causat les amenaces del seu germà.
EXTRACTES DE TESTIMONIS VIA MAIL
Els dos darrers mostren que havia personalment
cobrat, per deixar visitar la meva obra !
Any 2014 A.D. i A.S. 2014. Via
mail ...com que l'escoltàvem es va anar esplaiant i entre altres coses va dir
que la única solució era destruir-ho tot.
X.F. Via mail ...va aparèixer
saltant un marge i cridant com un possés: “no teniu cap dret a entrar aquí”...
no van faltar amenaces de tirar-nos per un marge sinó marxàvem... en calmar-se
una mica ens va explicar que allò ho havia fet un feixista que li volia prendre
a la seva mare... No se si tenen interès econòmic, peró si molt odi a tot el què t'envolta i a tot el què has fet i a la gent que ho visita i ho valora. Entenc el calvari pel que has passat i que hagi estat
insuportable.
Papalú. Via mail ...va aparèixer
un senyor fort, amb una energia que transmetia violència i ens va treure del
laberint.
B.G. Via mail ... un senyor amb dos nois en bici. Varem marxar i ens varen seguir... jo m'anava girant i allà estava. Feia mitja por. Encara vàrem tenir sort, ja que algun veí ens va dir que no fa massa aquest senyor sortia amb una escopeta.
B.G. Via mail ... un senyor amb dos nois en bici. Varem marxar i ens varen seguir... jo m'anava girant i allà estava. Feia mitja por. Encara vàrem tenir sort, ja que algun veí ens va dir que no fa massa aquest senyor sortia amb una escopeta.
A.B. Via mail ...es va
interposar al nostre camí el teu germà amb una mountain bike i ens va foragitar
de males maneres. A banda de tots el improperis que ja deus conèixer va
amenaçar amb començar a destruir les roques esculpides per tal d'evitar que
s'apropi mes gent. Aquesta amenaça és la que més em preocupa.
L.M. Via mail ...vem anar
pujant fins amunt. Un cop allà ens va sorprendre un home, acompanyat de dos
nens. Amb mala cara ens va preguntar qui erem, 3 cops. Que marxéssim d'aquella
zona. Li vem donar 6 euros i la cara li va canviar repentinament. Llavors ja
podiem veure tot el que volguéssim.
G.G. Via mail ...nosaltres
varem poder fer la visita sencera sense problemes, no així un grup de tres
noies que ens varem trobar. A elles els va sortir un home, que les va fer fora,
a menys que paguessin per la visita. S'ha de ser caradura per voler treure
diners dels esforços d'una altra persona.
Animo, a qualsevol que sigui víctima d'abús o mal tracte,
o qui en tingui coneixement, a fer-ho públic per tal que la societat prengui consciència. Tots i cadascú necessitem que la permissivitat s'acabi i la maldat sigui controlada... I sobretot prevenir: necessitem urgent educar-nos i educar en el respecte mutu i en Valors Humans.
