DOCUMENT OBERT-1


DOCUMENT OBERT 

A TOTES LES AUTORITATS:
 judicials, civils, polítiques, culturals, religioses... i a qui vulgui llegir-lo.
Des de la Seu d'Urgell a 9-12-2019.
( A data d'avui: 20.09.2020 -tot i que tres entitats van dir haver rebut-, cap resposta)


El redacto acollint-me al Dret de petició. Llei orgànica 4/2001: "Tota persona te dret a presentar peticions a l'administració pública, amb el propòsit de que se li reconeixi un dret particular." 


INTRODUCCIÓ

Els Drets Humans, la Carta de la Terra, la Filosofia Perenne, l'Ecologia Profunda... s'haurien d'ensenyar a les escoles... i també als adults. Menys toxines i entreteniment buit a les pantalles. Més cultura, art, filosofia, humanitats... Això transformaria el món. Des de fa molts anys que aquesta idea em guia. Malauradament, els ideals s'enfronten a la barbàrie... amb ella em vaig topar. Tanmateix, malgrat les moltes dificultats, un punt de llum va sorgir: el projecte Terraíndia-Rocaviva. Per protegir-lo, conservar-lo i expandir-lo, no poden quedar ignorats els fets que aquí s'expliquen.

Se'm ha dit què no hauria de fer-los públics, que "embruten la imatge de Rocaviva". Penso justament el contrari: mostrar la veritat, treure a la llum la barbàrie, mai pot embrutar. En canvi, si que embrutaria callar, amagar-la, encobrir-la, simular que el mal no existeix. 

Se'm ha dit també, que entro en contradicció amb els principis en què es basa i que predica Terraíndia-Rocaviva. De cap manera, amb ells sóc del tot coherent. Aquest escrit de denúncia és en defensa pròpia, d'un projecte humanitari i de totes les persones i pobles maltractats.

Així, en un exercici d’obertura i transparència, explico el meu cas... i animo, a qualsevol que sigui víctima de mal tracte, o a qui tingui d'ell coneixement, a denunciar-ho per tal que la societat prengui consciència. Tots i cadascú necessitem, que la permissivitat s'acabi i la maldat sigui controlada i castigada... I sobretot prevenir. Necessitem urgent, que des de les escoles, televisions etc, s'eduqui en el respecte i en valors humans. Aquesta és la millor medecina i la única solució. Però mentrestant, per un món més just i en pau: tan que possible, amb els mal tractadors, tolerància zero.

Em solidaritzo del tot amb les dones, que ja van comprenent això i actuen en conseqüència. No és callant, per por o vergonya, que es solucionen els problemes, sinó encarant-los... i si no es pot fugint... com a mi em va tocar fer. Suportar en silenci i acatar al mal, el cronifica i consolida. La violència, feixisme,  patriarcat, capitalisme... generen dany, explotació, guerra... molta desgràcia, mort i patiment. Són la pitjor xacra que pateix la humanitat.

Igualment el menyspreu, el mal tracte, explotació i violació de la Naturalesa, ens està portant directe a un gran caos. Els extrems a què estem arribant, degut  a l'egoisme, la inconsciència, la ignorància, la violència... ens mostren la urgent necessitat de canvis profunds.  Començant per cadascú: prenent consciència, cultivant la saviesa, l'altruisme, predicant amb l'exemple, persistint amb paciència, coratge,  amor i bon humor.


Sóc Kliment Olm, l'artista que va iniciar Terraíndia-Rocaviva. Entre la Cerdanya i l’Alt Urgell, es fonamenta en un laberint de senders, vorejats per més de 600 roques treballades, petites i grans. Hi vaig també construir una casa-taller, on vaig viure entre 1986 i 2013. En condicions difícils i precàries, però sempre laborant al servei dels citats ideals i procurant practicar-los i difondre'ls.

R
ocaviva va ser declarada Bé Cultural l’any 2010, pels Consells Comarcals de la Cerdanya i de l'Alt Urgell. El 2013 vaig haver-ne de fugir, degut al continuat mal tracte i vandalismes varis, perpetrats contra meu i contra l'obra. Tot va quedar bruscament aturat, casa i camins abandonats... l'obra a mig fer, moltes roques just esbossades. Estem a 2020 i no hi he pogut tornar.  

Sota risc elevat, pràcticament la certesa, de ser novament assetjat i agredit, no puc  anar a casa meva, ni de visita.  Tot plegat és insòlit, una injustícia que, malgrat haver reiteradament denunciat els fets, fa més sis anys que dura. Trenta tres des que tot va començar. Tal arbitrarietat no es pot quedar callada. No denunciar la injustícia és fer-se'n còmplice. Els mal tractats, tenim el deure moral d'alçar la veu fins que ens escoltin. Fins que les autoritats i els educadors posin remei al desastre.

Del que no es parla no existeix. Tot i que no és fàcil ni agradable parlar de certes coses personals o treure draps bruts familiars, és necessari i tinc el deure d'explicar aquesta insòlita i kafkiana història. Ho faig com a queixa pública de que tal situació es permeti i especialment, per evitar que la barbàrie pugui continuar impunement afectant a les persones que ara habiten i es cuiden de Rocaviva. 


Ho faig també en defensa dels milions d'humans que pateixen injustícia, violència, explotació i mort a tot el món i en defensa del planeta maltractat.

Transcendir la barbàrie és imprescindible... Necessitem passar de l'animalitat a una Plena Humanitat. Personalment i col·lectiva, necessitem un canvi de paradigma, superar inèrcies i pors, cultivar valors, desplegar potencials innats, educar-nos i educar. Això comença cada dia en cadascú. Aquesta és la inspiració, l’ideal que mou, practica i comparteix el projecte Terraíndia. Treballem per un país i un món  més despert, just, saludable i pacífic. 

El següent relat, és un reflex de la societat en què vivim. A diversos nivells, cadascú pot trobar-hi semblances i ressonàncies...  que induint reflexions, poden generar canvis... i el compromís de no amagar, de no encobrir amb el silenci les nefastes accions dels tirans, petites o grans, allà on aquestes es produeixin. 

NECESSITEM:






PER COMPRENDRE EL PERQUÈ I EL COM DE TOT PLEGAT
és imprescindible un resum des del principi, altrament res s'entendria.



RESUM DELS FETS

Vaig néixer l’any 1950, a Músser, un petit poble de la Cerdanya. El més gran de quatre germans. Als onze anys estava en un internat a la Seu d'Urgell, als quinze a Barcelona, que em va obrir la ment a moltes coses: drets humans, ecologia, art, filosofia, mística... Als vint i un, volent tornar a la vida rural, no pagesa sinó artista, vaig demanar permís als pares per fer-me una casa en un  terreny de la seva propietat. No me'l concediren... Vaig viure a altres llocs, fins als 36 anys, quan finalment els pares ho van autoritzar. 

Vaig retornar a l'estimat Pirineu decidit a realitzar un vell somni: construir-me una casa petita, una ermita, pensant que en ella em dedicaria a meditar, pintar, fer ceràmica, escriure, esculpir... sempre seguint la guia dels ideals abans expressats. Cosa que vaig fer tan que possible. El que no podia imaginar, és que tot seria brutalment aturat i que de la somniada casa en seria expulsat, en el decurs d'una punyent i absurda situació que encara dura.

Sí, a poc a poc em vaig anar adonant, que el Ton, germà segon, controlava a tota la família. Tots l’obeïen perquè: “quan s’enfada fa por” En  resistir-me a obeir va començar el “bullyng”... primer suau i amb alts i baixos, peró anava creixent. Els pares em demanaven paciència, no contrariar-lo. Estava clar que, d’oposar-me obertament, tot podia explotar. Una vegada ja m'havia agredit físicament. Així, per poder continuar treballant al servei dels meus ideals i per por d'una nova agressió, vaig acatar algunes exigències seves... això va augmentar la seva prepotència.  Els pares, ja vells, també li servien d’escut: per evitar disgustar-los no es podia parlar... i així es va anar instaurant la llei del silenci. Suportar mal tracte sense poder defensar-se ni fugir, genera estrès continuat, que em va anar deteriorant la salut:  ansietat, problemes digestius, insomni... 

Una arrel del problema: absent jo des de la infància, ignorava que havia construït la casa i treballat roques entre dues finques adjacents, les dues propietat del pare, això vaig tardar anys a saber-ho. El Ton el pressionava, volia que la casa pairal i totes les finques, Rocaviva inclosa, quedessin seves i estava convençut d’haver-ho aconseguit. Però, mort el pare (2008), en obrir el testament, sorpresa!, van descobrir que s’havia rebel·lat i em deixava -com era natural-, la meva casa i la finca sobre la que aquesta parcialment s’assenta. Però el Ton ho volia tot i em va pressionar perquè renunciés a l’herència!. Em va dir que, si renunciava, a la meva casa ja m’hi deixaria viure!. 

En negar-me a tal ignomínia i en negar-me també a pagar-li l'extorsió que m’exigia (per deixar passar visitants per camins que jo havia obert i veure roques que jo havia treballat), el mal tracte es va accentuar notablement, amb la intenció de forçar-me a marxar. De pel·lícula, peró ben real. 

Em solia dir i repetir, que marxés per on havia vingut. Que faria trencar les roques esculpides i enterrar els trossos. Que la meva casa era il·legal i s’havia d’enderrocar. Que jo i la meva obra li feien fàstic, etc. Primer per controlar-me i desprès per expulsar-me, va utilitzar en abundància menyspreu, acusacions, insults, amenaces, sabotatge, extorsió... en proporció creixent. Em volia obedient, pagant i callant. Fa pena explicar-ho, però així va ser i aquest document n'és una prova. Més avall hi han fotos i testimoniatges escrits.

Primer apareixia només quan jo estava sol, però aviat es va atrevir també davant altres persones: hi han disset testimonis acreditats d’episodis violents.  (d'ells adjunto extractes més avall). Els dos darrers anys, en ocasions es va fer acompanyar per dos menors, als quals alliçonava i que el secundaven. Això era particularment pertorbador. Danyat jo mateix i conscient del dany que els nens rebien. A poc a poc, el meu somni, la vida creativa, contemplativa, solitària però solidària que jo buscava, es va anar convertint en una mena d'infern absurd. Clar que això no ocupava la vida sencera.  Però pesava un xic.


Amb ell jo sempre pacífic i provant de raonar, però intentar explicar els meus ideals i motivacions només suscitava burles. Volent a totes continuar el que era l’obra, la vocació de la meva vida, jo anava aguantant... Finalment, havent sense resultat buscat mediació i veient que d’enlloc arribava cap recolzament, esgotat i malalt, desprès d'un nou episodi violent amb testimonis, 27 anys desprès de la meva arribada, vaig abandonar precipitadament Rocaviva, l’obra i la casa. Quasi totes les meves coses van quedar dintre i també dibuixos, pintures i totes les escultures en argila cuita.(Part d'aquest material, gràcies al Sr. Albert Batalla, batlle de la Seu d'Urgell, es va poder recuperar).

A l'endemà, confiant en la policia i en la justícia... i en què els testimonis recents serien decisius, vaig posar una denúncia. Convençut estava de que hi hauria una acció immediata. Que els mossos anirien a prendre declaració als  testimonis, els quals estaven disponibles, i desprès a visitar al germanet i que li aturarien els peus. Però, consternat, vaig veure que res d'això. Indefens, a casa meva ni al lloc ja no hi vaig gosar tornar, doncs, havent denunciat, corria perill de mals majors, que avisat estava. 
Així, de viure en casa pròpia, sobre una serralada davant del Cadí, vaig passar a pagar lloguer per un pis fosc i amb zero paisatge (un mur davant), i de tenir un hort productiu, a haver de comprar tot el menjar. Estava amb dos pinçaments cervicals i deprimit. Havia de prendre tres anestèsics diaris en l’intent d'apaivagar el dolor i pastilles per dormir. Pesava 35 kg!. (foto més avall). Esgotat, desvalgut, l'obra aturada, la salut perduda, l'economia a mínims... Seria molt llarg explicar tots els efectes de l'expulsió: molt sofriment, físic i moral, molta frustració, tristesa i ràbia. Mantenia però l’esperança de què es faria justícia, que podria recuperar-me, tornar a casa i continuar la feina... i així anaven passant els dies... i els mesos...


DOS ANYS DESPRÈS, 

en un "juicio de faltas", executat en uns dos minuts, malgrat haver-hi testimonis, gravacions de veu i altres proves, l'agressor va ser considerat culpable, d'una sola amenaça!... i castigat a pagar 36,00 € de multa... Tot lo altre es va ignorar!. No ho puc comprendre, peró així va ser: indefensió total.

La impunitat va estimular al Ton: veient que practicar la barbàrie li sortia tant barat, ja complert l'objectiu d'expulsar-me, va continuar atacant l'obra!.  Enviades per visitants, fotos de nous vandalismes m'arribaven. És colpidor anar veient com se'n van per terra roques, que amb tant de treball i risc, en solitari vas aixecar i treballar!, i veure com passa el temps i ningú atura la destrossa.

Des del Consell Comarcal de l'Alt Urgell, i de l'ajuntament de la Seu, van enviar dos mediadors a intentar fer raonar al Ton, per constatar que era impossible. Se'm va dir que havien denunciat vandalismes a un Bé cultural. En tot cas la denúncia no va tenir conseqüències. Era d'esperar que enviessin algú per investigar, avaluar els danys, prevenir-ne de nous... No va ser així. 

Amb tot plegat, jo, que confiava en les institucions, els mossos i la justícia, em vaig quedar perplex. Porto anys en estat de skock emocional i físic. Jo estava convençut que actuarien. (justament per això, volent evitar un disgust als pares, no havia denunciat abans). No podia ni puc concebre que es permeti tal injustícia. La decepció va ser enorme... el sentiment de indefensió immens...  i no sabia encara el què havia de venir.

Amb impunitat total, el Ton devia sentir-se immune. Així, a l'estiu de 2016, va aparèixer arrencada la porta de la meva casa a Rocaviva, per tal d'atemorir a un xicot que es disposava a cuidar el lloc. El qual la va reparar... i se la va trobar desprès esmicolada!. Vam denunciar els fets, sense cap resultat: més indefensió. De tot plegat les autoritats en tenen fotos i explicacions... i qualsevol les pot veure més avall d’aquest document. Les proves de la destrossa sobre l'obra a la vista, la porta desapareguda, la casa abandonada, jo exiliat i ningú em defensava... Viure tot això va ser molt difícil i traumàtic... i continua... 

QUATRE ANYS DESPRÉS 

En quatre anys no vaig tornar a Rocaviva... fins a la primavera de 2017 quan, acompanyat per uns amics, ho vam intentar. La intenció era quedar-nos i reobrir el lloc. Però, desprès de varies topades amb el Ton, amenaces i sabotatges, van decidir marxar... i jo amb ells. Abans d'anar-hi, a 13-4-17, havia demanat protecció al Jutjat, mossos i altres. De res va servir. 
 
Dues vegades més, durant l'estiu, acompanyat ho vaig reintentar...  i també va tocar fugir. La darrera, desprès d'haver suportat tres apedregades nocturnes sobre la casa, deteriorada, bruta i sense porta, i desprès d'haver estat per segona vegada físicament agredit. Sort de l’amic, que va arribar a temps de treure'm el Ton de sobre. Vam marxar aquella mateixa nit, per por de venjança, en nosaltres o en el cotxe que teníem aparcat al poble. 



Conjuntament vam posar denúncia. Cap reacció, la policia no va actuar. L'acumulació de indicis, denuncies i un judici no era suficient? El testimoni no servia?. Me'n vaig sortir masegat, però hauria pogut passar cosa molt pitjor, de poc va anar. Vaig veure clar que m’hi estava jugant la vida i que la policia no em defensaria... Ho faria finalment la Justícia? Volia pensar que si. Però...

Va haver-hi un altre judici:  durada uns dos minuts. Trobant-me jo malalt i deprimit, havia presentat un certificat mèdic acreditant-ho, per tal d'evitar l’estrès que em suposava anar-hi. Això no va ser acceptat i, al contrari, se'm va anunciar una multa si no em presentava. Hi vaig anar i, malgrat els antecedents, les denúncies i testimonis, malgrat continuar la casa sense porta i les destrosses a la vista, malgrat ser altres gestes del Ton conegudes a la comarca, res es devia investigar: cap penalització. Indefensió total i persistent. 
Tampoc va tenir resposta la meva petició de ser examinat per un metge forense. Tot això fa molt mal. És molt dur ser ignorat per qui tenies la certesa que et defensaria. Certesa que (ho repeteixo), durant anys em va impedir denunciar, per evitar el disgust que suposaria als pares una intervenció policial i judicial. Vaig caure fons. Caure i alçar-me, això he estat fent durant anys i continuo. Sóc resilient per naturalesa, tanmateix, vista la crua realitat, a Rocaviva no hi puc tornar.


DES DE 2013 HAN PASSAT MÉS DE SIS ANYS,

i cap autoritat ha fet res per posar remei a tan injusta situacióTrobant-me doncs en indefensió total, a casa meva no puc ni posar-hi els peus, perquè tinc un risc elevat, de fet la certesa de ser assetjat i agredit... i no estic en condicions d'assumir riscos ni un tal  grau d'estrès.

Que a l'Europa del segle XXI, un artista sigui maltractat durant anys i finalment expulsat de casa seva i de l’obra (declarada Bé cultural), i que no hi pugui tornar, perquè un malfactor no ho permet amenaçant-lo... que a més casa i obra siguin vandalitzades i la Justícia no actuï... Com això és possible?

Sent el Ton des de fa molts anys conegut pels seus actes arbitraris, vandàlics, agressius... sabent que altres persones han estat amenaçades de paraula i acte i que alguna ha marxat o deixat d'anar al poble per viure tranquil·la, puc entendre la por de represàlies que pateix la gent de l'entorn. Ningú vol complicar-se la vida. Però, els Consells Comarcals, la Policia i el Jutge? Aquesta indiferència no la puc entendre.  Havent-hi testimonis i tantes coses que l'assenyalen, com pot ser que un "matón" de poble continuï imposant la seva llei? 

La prova més viva i punyent, a més dels testimonis, fotos, gravacions, vandalismes visibles sobre el terreny, accés prohibit a la meitat de Rocaviva i l’acumulació de fets comprovables al llarg dels anys, és jo mateix: l’estat en què em trobo i el meu exili obligat.
 
Realment la situació és kafkiana. Un tal seguit de indefensió i vexacions afecta profundament. El dany causat, a mi, al lloc i al projecte, és enorme. Vull pensar que les autoritats no donen l’abast...  que la gravetat dels fets va passar inadvertida... Ja es diu que l’administració és una mica sorda. Per això, mentre la situació no es resolgui i força em quedi, també en nom de prevenir danys a terceres persones,  com explico més avall, el meu deure és insistir... i em conjuro a fer-ho mentre força em quedi. 


Que serveixi si més no aquesta història, com a mostra de resiliència, necessària per, personalment i col·lectiva, encarar els danys causats per la barbàrie i continuar el camí vers un canvi de paradigma, única salvació possible en la crisi personal i global que estem vivint.


MENTRE NO SE'M ESCOLTI SEGUIRÉ TRUCANT PORTES, 
AQUESTA ÉS UNA MÉS
Que aquest document arribi a qui correspongui.




ALGUNES CONSIDERACIONS MORALS
Mai hauria pensat i em dol, haver de denunciar a un "germà". Inútilment ho vaig intentar tot per evitar-ho. Ell s'havia quedat, jo marxat i retornat. Podíem tornar a ser amics, jo ho demanava. Però mai va voler i va triar la hostilitat. El que podia ser un gran actiu per la família, va esdevenir el contrari. Quina pena pels pares i per tots... i també per ell: hauria estat més feliç compartint que no pas dominant. Penós, peró és el que hi ha. El que jo no puc fer, per imperatiu moral i en defensa dels meus ideals i de Rocaviva i de la Humanitat... és quedar-me callat. Els maltractats no ens en podem quedar de callats. Qui sap i calla, és fa còmplice dels mal tractadors. Acatar la barbàrie l'estimula.

Havent mort la mare, ha perdut el seu darrer escut i jo he quedat lliure per parlar clara i públicament. Assumint un risc perquè, si no havent-li fet cap mal, ni mai respost a insults i amenaces ja m’odiava, ara que he gosat parlar, poca broma!. L'odi és cec i la impunitat dona carta blanca. Vaig canviar de domicili, a ningú dic on visc i quan surto al carrer, sempre amb el telèfon dels mossos marcat... Sí, de pel·lícula... 

QUEDA PENDENT UN JUDICI CIVIL,

sol·licitat el 10-11-2014, i encara no executat. S’han de solucionar les irregularitats causades per un testament mal redactat, degut a la pressió a que el pare, ja vell, estava sotmès de part del Ton, i a la poca traça d'un notari, també molt entrat en anys i que no estava en condicions ni prou informat. Testament que no es pot aplicar, entre altres coses, perquè en si mateix contradiu determinades lleis sobre la propietat del sòl. 


Rocaviva, que des de 2017 torna a estar oberta, és un projecte altruista, un espai administrat per l'Associació Cultural Rocaviva (d'utilitat social i sense afany de lucre), pas previ a una fundació. Convençuts estem que la terra no pertany als humans, sinó els humans a la terra. Així, fidels als nostres ideals, considerem que Terraíndia-Rocaviva, com a bé cultural, pertany a qui la visita. El gestiona l’Associació i al seu moment serà patrimoni de la Fundació. 

Per tant només provisionalment és una propietat privada, la meitat, com deia, pendent d'una resolució judicial, que li hauria de permetre retrobar la seva lògica, justa i necessària unitat. Seria terriblement injust i causa de més incidents i arbitrarietats, que mitja obra quedés en mans de qui tan l’ha retallada i tan impunement ha actuat per destruir-la i destruir-me. Aplicar les lleis és necessari, per facilitar el desplegament harmoniós del projecte.


Mentrestant, la meitat de Rocaviva, que com a Bé Cultural hauria de ser visitable, no ho és, perquè el Ton prohibeix l'entrada. Això atempta també contra la Llei del Patrimoni Cultural Català que diu:

"El Patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els bens que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni cultural, és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics... que han de vetllar per la integritat del Patrimoni cultural tan públic com privat... i han d'estimular la participació de la societat"


EN NOM DEL BÉ COMÚ DEMANO QUE AIXÒ ES COMPLEIXI

Els malfactors no poden quedar indefinidament impunes i lliures per continuar obstruint i destruint la cultura, l'art, la civilització... aturant l’execució d’un Bé cultural, impedint l’accés a una meitat d’ell i condicionant a les persones que ara se’n ocupen i dinamitzen. Per defensar-les, a elles em refereixo tot seguit.

SOC RESPONSABLE DE LES PERSONES QUE ARA VIUEN A ROCAVIVA

Sí, des de l’estiu de 2017, Rocaviva torna a estar habitada. Seria aquí massa complicat explicar com va aparèixer una dona valenta, acompanyada de dues filles i com van aconseguir fer-se respectar. Vist el que s'hi donava, sembla impossible. Tanmateix de moment és un fet i la destrucció d'obra s'ha aturat. Viuen a la meva casa i porten endavant Rocaviva, oferint-la a les persones, com a lloc i abanderant les citades filosofies humanistes.

Tenen mèrit. Reactivar el projecte no ha estat ni és un llit de roses. La porta destruïda i l’abandonament general van produir estralls a la casa, que elles han anat reparant: netejar la brutícia i la destrossa que havien deixat els ratolins i alguns humans... posar una porta, recuperar aigua, electricitat etc,  i fer-se respectar, que no deu ser fàcil. Ni un sol dia he pogut anar-hi per ajudar. Si ho fes caldria atendre's a les conseqüències, que avisat estic.
Sento que tinc el deure de vetllar per elles. No voldria que la injustícia, la brutalitat i la por de represàlies, continuessin impunement la seva nefasta acció a Rocaviva. Que imposicions, amenaces o actes vandàlics les podessin mantenir atemorides, callades i controlades, com a mi em va passar durant 27 anys... i en gran part fins ara. 

AIXÒ EM PREOCUPA MOLT  I MOTIVA EN BONA PART AQUEST ESCRIT

Per mi ja és tard, cap autoritat em podrà tornar la salut...  ni els anys de vida perduda... tallada, frustrada quan estava en plena eclosió creativa i en un moment fundacional del projecte. El procés ha estat molt bèstia i les conseqüències són de per vida. Sobrevisc traumatitzat, malalt... abandonat pels poders públics que res han fet per defensar-me. Rectifiquin per favor. En mi el mal ja esta fet. Però estan a temps d’evitar que el desastre continuï.


TINC EL DEURE DE INSISTIR, DE PROVAR TOTS ELS CAMINS
Que algú m'escolti, que prengui consciència, que ajudi.


Més enllà del dany rebut a nivell personal, és molt greu que el projecte quedés brutalment aturat, camins per obrir i moltes roques just esbossades. 

Així, un Bé Cultural únic, teòricament protegit per la Llei 9/1993, fou impunement aturat i vandalitzat, quedant molt, moltíssim disminuït i en part mutilat.  A tots nivells, el dany ocasionat és immens... Per mi i per totes les generacions presents i futures que, a causa de la impunitat de que gaudeix el germanet, han quedat privades d'una obra que es va quedar absurdament a mig fer. 

Si se'm garantís la seguretat, i si trobés algú que manegués les eines per mi, potser encara s'estaria a temps de restaurar o d'acabar alguna cosa. Estic malalt i ja tinc 70 anys, tot això m'ha robat molta vida, gaire més segurament no duraré. Tanmateix, si podes sentir-me segur a Rocaviva, amb el bon temps potser intentaria continuar l'obra, repeteixo, fa més de sis anys aturada.

És necessari també, que les autoritats es facin conscients, de que tenen al territori una cosa única, anomenada Rocaviva, que és un patrimoni espiritual, cultural i turístic per la comarca i pel país. Com a tal i en aplicació de la citada Llei del Patrimoni, hauria de ser defensat i promocionat.  Cuidades i protegides les persones que podem potenciar-lo i mantenir el lloc en funcionament, perquè amb el nostre treball i dedicació, dinamitzem i acreixem el patrimoni públic, complint així una funció social important: posar un Bé cultural al servei de les persones i promocionant en ell Valors humans. De les autoritats depèn el futur del lloc i les seves decisions quedaran per a la història. 

Rocaviva és un lloc singular i sòlid, ja que es sustenta en roca i paisatge. Som un potent actiu per les comarques. Dinamitzem una iniciativa innovadora i amb molt futur, fins ara incompresa i descuidada, a la que va sent hora de reconèixer, protegir i ajudar.

Rocaviva es defineix com un espai artístic, lúdic, iniciàtic i terapèutic.
Per consolidar el lloc i la seva filosofia, varem fer una associació:
L’Associació Cultural Rocaviva.
D'utilitat social i sense afany de lucre.

En vistes a constituir una Fundació, que vetlli per un òptim funcionament i correcte expansió del projecte. Sempre al servei de la salut física i mental de les persones i per un país i un món millor, tal com queda repetidament explicat i consta als nostres Estatuts Fundacionals, basats en la Filosofia Perenne, l'Ecologia Profunda, els Drets Humans i la Carta de la Terra.


QUE AQUEST MISSATGE ARRIBI A QUI PUGUI ACTUAR 
DEMANO A LES AUTORITATS QUE RESTABLEIXIN L'ORDRE
 que aplicant la llei evitin mals majors,
i ajudin a un projecte altruista.





TOT SEGUIT FOTOS DE VANDALISMES
Juntament amb elles s'amplia la informació.

Sé amb certesa que hi han més danys dels que aquí queden retratats. Més avall extractes enviats per testimonis. Reunir i compaginar el material d’aquest document i dels altres que he anat presentant des de 2013, i tota la lluita (fins a dia d’avui inútil), buscant ajuda, i "digerint" el trauma, m’ha consumit molt temps i energia, en detriment de la meva capacitat creativa a nivell artístic i potser literari. El dany global és enorme. 
Malauradament, no soc cas únic: grans potencials humans queden en res a causa de l’egoisme-ignorància-violéncia. Convé ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Cultivar altruisme-saviesa-pacifisme és necessari per generar un món millor.

Que serveixi aquesta història, per ajudar a reflexionar i com un exemple de resiliència. De no rendir-se davant l’adversitat. Terraíndia-Rocaviva existeix i persisteix.





ENTRADA DE ROCAVIVA
Abans i desprès de passar els talibans.









SIGNIFICAT DEL SÍMBOL :





El Centre és Vida, Consciència.
El quadrat representa el cos, matèria, fonament...
i també límit, tancament, obstacle...

El triangle és l'ésser humà que,
transcendint impediments, cultivant l'essencial,
obrint-se a la llum,
assoleix l'esfera de l'Esperit.


La roca següent es troba també a l'entrada, al peu de l'anterior. 

La A significa Amor, així, subratllat, 
perquè només l'Amor per les persones i les coses, 
pot salvar el món de la incultura i l'odi cec que és la barbàrie.




Així va quedar... i així continua l'entrada a Rocaviva.
Trencada segurament amb les meves eines.





PECES TOMBADES 

Aquesta peça  suggereix la dualitat i la unitat subjacent. 
El costat del darrere, ara bocaterrosa, també està esculpit.


El Ton solia posar trossos de branca dins dels ulls.
Una manera més de reforçar l'assetjament.







Ull obert mira enfora, contempla.
Ull tancat mira endins, medita.




Ara tombada, la figura principal queda amagada
Es veu part del costat.





La peça següent representa alçar la mirada, elevar l'esperit.



tombada





Següent, anvers i revers de la mateixa roca.
 Representa la interdependència vida-mort.





No estava clavada al terra, peró pesava molt. Cap d'elles podia caure per si mateixa. La va tombar segurament amb les mateixes eines que jo usava per alçar-les. 
Durant anys a l'indret hi pasturaven eugues, que s'hi grataven i mai en van fer caure cap. Tot el dany és intencionat, suma i queda inscrit en el context d'assetjament general.





El cercle, símbol primer.


per terra



Aquest poliedre està a l'altre costat de la roca,
ara queda amagat sota del cercle.




La següent és un gran crit de revolta davant la violència, la guerra i el patiment absurd. 
Va ser tirada avall, no n'he pogut encara obtenir la foto, queda ara capgirada rere el mussol.




El mussol simbolitza la saviesa,
 perquè és un ocell que hi veu de nit...
i perquè pot girar el cap en totes direccions.




És un mandala amb simbologia bàsica.
Igualment part de la geometria sagrada.




El mateix roc per un i altre costat.
Esotèric-interior i exotèric-exterior.



Queda ara marge avall, tirada entre mates.





És com que, des del terra la roca creix,
es poleix i evoluciona...
Representa el misteri de com la matèria es fa conscient.






Els mil ulls de Rocaviva: consciència, presència.
Treballada sobre una roca gran. 


Ara només un ull i part de la cara queda visible.
Fou tombada segurament amb les meves eines.




Aquesta representa un menairó, una entitat de la natura.



Ara mira els núvols.
Les pedres del costat estaven sobre la cara. 
 Solia posar-ne sobre peces tombades.
Era una altra manera de reforçar l'assetjament.





Hi han molts ulls a Rocaviva. Suggereixen eixamplar la mirada, obrir la ment, posar llum a les foscors... Alliberar-nos d'obscurantismes, hàbits  primitius i dogmes esclavitzants. 

Es tracta  d'il·luminar la vida... 
despertar a horitzons més amples i feliços. 








Mutilades: trencar les parts més fràgils, típic





Dos perfils i un frontal.





Hi han peces a les que només va atacar els ulls.
Aquí, tapats amb ciment. 



Significa acció clarivident. 
Des de la claredat i la saviesa, actuar amb honradesa i coherència. 
Quan jo intentava explicar-li els significats es mofava de mi.



Tapada amb ciment. 




La màgia de l'ull, la visió, la consciència...



Tapada amb ciment.





Esbós per fer un gran cap meditatiu.
Ulls i boca tapats amb ciment.





Fou decapitat quan jo encara hi era,
 el cap està... o estava, uns marges més avall



queden els claus que el subjectaven



Altres peces tombades:















Em consta que hi han més destrosses i peces desaparegudes. Algunes només jo les podria detectar. Altres em falten fotos per contrastar l'abans i el després. En les meves breus i accidentades tornades a Rocaviva no vaig tenir temps.

Tractant-se Rocaviva d'un Bé cultural, (i si no ho fos també) les autoritats pertinents no haurien de inventariar les destrosses?... i determinar a qui tocarà pagar aquesta orgia destructiva?. 



TAMBÉ VA TALLAR UNS 15 ROURES PRECIOSOS
L'amenaça era tallar-los tots.



La taula, l'altar, la terra, el sol... 
La A d'amor... única energia salvadora.
El cercle màgic, centre i perifèria, unitat i diversitat.

Estava a l'ombra d'un roure magnífic.
Quin absurd tallar-lo!
Al costat n'hi havia un de mort que no va tocar.




i encara més i altres...



Foto més clara del mandala, que a l'anterior apareix borrós.
endins i enfora, mons dins de mons fins a l'infinit 







 TALLER I EXPOSICIÓ A L'AIRE LLIURE





Així va acabar.




Explicació:

Aproximadament el 2007, vaig intentar obrir Rocaviva al públic i també el taller-exposició. A l'estil màfia el Ton ho va impedir: els dos cartells van aparèixer arrencats i partits pel mig. La publicitat, ja editada (cara em va costar), va quedar inútil. I si venia algú era foragitat de mala manera. 

Per tal d'ajudar a la meva escassa economia, volia jo vendre escultures petites i ceràmiques, però el taller i l'exposició van ser atacats. Desprès que les peces comencessin a ser rodolades marges avall... abans que hi anessin totes, les vaig treure i amagar. No les va descobrir.  (Gràcies al Sr.Albert Batalla, llavors alcalde de la Seu, es van poder recuperar i també la ceràmica i pintures. Tot està guardat lluny de Rocaviva a l'espera d'un lloc segur, on tard o d'hora poder-ho tornar a exposar) Prestatges, taula de treball, forn de ceràmica... tot va quedar abandonat i allà segueix... destrossat. 

Desprès, de manera reiterada i estant jo visiblement malalt, m'acusava de delicte ecològic! i amenaçava denunciar-me, si no treia, immediatament, tota la runa que ell mateix havia provocat ! Tot era pressionar a sac per forçar-me a marxar. Així tot quedava sota el seu control, i podia disposar de la meva casa i obra. Cosa que, com es veurà, va estar molt prop d'aconseguir.

Altres peces petites, esparses pel laberint, també solien desaparèixer llençades dins les mates. Cobertes de fullaraca, algunes encara hi deuen ser.

Amb molts impediments, fins al 2012 no vaig poder obrir Rocaviva. No ja l'exposició de peces petites, que havia quedat neutralitzada i gairebé ningú va arribar a veure.

Traslladant-les amb un carretó, em vaig trencar el menisc, que trencat continua. Viure sent objecte de "bullyng" persistent, genera angoixa i tensió crònica, que afavoreixen lesions i accidents. Varis en vaig patir al llarg del temps. Així, acumulant lesions i sumant estrès, durant més de dos anys vaig estar mig paralític. 

Vaig aprofitar per escriure un parell de llibres, això em va salvar. Però les conseqüències de la invalidesa perduren: atrofia muscular, gran fragilitat, fatiga i dolor crònics, descalcificació, etc... Quan absurd patiment per mi, pels pares i per ell mateix que, en la seva ofuscació i maldat, gaire feliç no devia ser.

Al taller a l'aire lliure hi havia un ninot, era "el guardià"






Primer pas: trencar-li la cara




Va anar rebent cops i l'impacte de pedres i troncs... 
Era una forma d'avisar-me: com ell acabaràs si no te'n vas.
Algunes vegades el vaig trobar tirat al mig del camí...
davant del cotxe i finalment davant de casa.


Així va acabar... i dins d'una bossa al contenidor.
Jo vaig de camí: molta vida absurdament perduda, robada.
Hi ha moltes maneres de matar.




L'ANY 2012, VA APARÈIXER UN MEDIADOR

... i a contracor vaig accedir a les exigències mafioses del Ton: em deixaria tranquil i em permetria ensenyar als visitants les roques que jo havia laboriosament treballat, algunes arrencat, transportat i alçat, i deixaria passar pels camins que jo havia obert i mantenia cuidats, si li donava un 30% del que aportessin les visites !!!  Així, per la cara.

Vaig pagar, i per un estiu i tardor va haver-hi "pau". Però  el 2013, com ja es veia venir, un 30% li va semblar poc i en volia més. Abús, vexació i explotació pura. M'hi vaig negar  i  l'assetjament va multiplicar-se. Finalment, esgotat i malalt, vaig acabar fugint. Això és el que ell realment volia: expulsar-me. Suposo que no diners, doncs ja en té molts. En tot cas, hi ha un document amb quatre testimonis, que dona fe de l'extorsió del 30%




TÒTEMS DE FUSTA
  arrencats del seu lloc i posats com a barreres.
Algun va desaparèixer.




Alguns tancant l'accés a la meva casa.
Suposo que, mentre no va arribar un candidat a viure-hi la va voler protegir: 
millor apropiar-se-la en bon estat.
Però arribat el candidat, era prioritari foragitar-lo de manera contundent.









LA MEVA CASA

Aprenent de tot com sóc, molta feina em va costar, 
Des dels fonaments construïda per mi mateix. 
Amb materials humils, sense eines elèctriques i reciclant tot el què podia.

Fent arribar l'aigua de bosc amunt, 
després d'excavar a pic i pala per trobar-la i conduir-la soterrada.

Tot al voltant estava cuidat com un jardí... i tot el laberint.
Uns dos anys va durar la construcció... i des que va tenir sostre hi vaig viure. Vint i set anys.

Un somni de tota la vida.

Que el Ton em deia i repetia que s'havia d'enderrocar.
En realitat pretenia apropiar-se-la.
Com queda dit, jo foragitat i per no perdre el control, també la va atacar.



  








LA PORTA, PART VITAL



 Arrencada, i part del marc !
La voluntat era atemorir a qui volia habitar-la...
D'haver-se aquest instal·lat, el Ton perdia el control.
Això no ho podia permetre. A tot preu calia foragitar l'intrús.





El "guarda", innocent ell, va reparar la destrossa:
 Porta provisionalment reparada. 



Resposta del Ton: porta trinxada !!! Impacta veure a trossos la porta de casa teva i pensar en les conseqüències. Sabent que no pots anar-hi per treure res. Vàrem denunciar el fet. Jo pensava: ara si que s'ha passat de la ratlla, s'està posant molt en evidència, acumulant molts indicis, ara sí que alguna cosa faran les autoritats. Que equivocat estava! Indiferència total.




Algú va intentar protegir l'entrada.
Potser el "guarda" que, naturalment no va tornar.




Una casa sense porta va camí de ser una runa: intempèrie, robatoris, ratolins... Va estar sense uns dos anys. Gairebé totes les meves pertinences havien quedat dintre. Les més seductores van desaparèixer.


També una moto-serra, una desbrossadora, una escala... i altres coses que no interessen ni s'enduu un turista a plena llum del dia. Però sí un talibàn-pagès-pastor de cabres a l'empara de la nit.




ALGUNS EFECTES COL·LATERALS
Aquí una part dels meus llibres.



Molts d'ells destrossats: la veu dels mestres.
Dues bosses de les grans en varem llençar.

Segur que el Ton no en va agafar ni un.
Es vanagloriava de no haver-ne llegit mai cap.
"Quin fàstic que em foteu els intel·lectuals"
Que jo li feia fàstic, era una de les seves lletanies.
Quina tristesa que tot això arribi d'un "germà".



El parquet abans i desprès.





La cuina abans i desprès. 








Ceràmiques que estaven fora van ser robades o trencades.
Pedres petites treballades van desaparèixer.








Davant la casa i al voltant, destrossa i brutícia. El 2017, tot això i més ho vaig veure amb els meus ulls: impotència, absurditat i molta tristesa. Però el lloc em va donar energia, insospitades forces van retornar... i vaig estar netejant i treballant tant com podia.

Com queda dit, tres vegades al llarg de l'estiu, acompanyat hi vaig retornar. Totes tres vaig ser violentament forçat a marxar. Insultat, amenaçat, dormint en una casa vandalitzada i sense porta, que va ser en tres ocasions apedregada a mitja nit... i  finalment  esgotat i rebolcat, fugint amb la por al cos.


Denunciar tot això a les autoritats i mostrant les fotos i els testimonis no va servir de res!!!  No podia ni puc comprendre el perquè. L'impacte de tot plegat i l'evidència repetida d'estar indefens davant la barbàrie, és devastadora.


Aquí falten fotos, hi havia molta més runa acumulada.








SENYALITZACIÓ

Quatre pedres gravades (amb el permís de l'Ajuntament i els propietaris), que hi havia des del poble senyalant el camí, van ser destruïdes (presumiblement amb les meves eines!), o tapades amb ciment. Així continuen. 

Abans...


i desprès





i desprès






Destruïda o tapada tota senyalització, les persones que volien visitar sovint es perdien...  i si arribaven, sovint n'eren expulsades amb males maneres. Això queda reflectit en els extractes de testimonis que es mostren més avall. També consta que algunes vegades va cobrar per deixar visitar. Potser, en veure que podia cobrar, és quan va deixar de destruir. No sé.


Senyalització impunement suprimida, en canvi, quan a instàncies seves i al·legant que hi anava molta gent van tancar Rocaviva, ho van senyalitzar des de la carretera general !

 A nivell de senyalització, Rocaviva només va existir per tancar-la !!! 
Actualment, encara no hi ha cap senyalització indicant que existeix!!!













Un fet prou curiós i significatiu:

.
Com es pot llegir a la lletra petita del cartell, "només serà visitable prèvia reserva". Per tant, el lloc romania obert !... Dues persones properes al Ton feien les visites i cobraven. No se quan temps això va durar. En tot cas, el fet, és que ell havia pres el control de Rocaviva, havia començat a "explotar-la" a la seva manera i era ell qui decidia que es feia amb els diners. Certament jo no vaig veure ni un euro. Això es devia acabar quan, com queda dit, sense avisar i acompanyat, m'hi vaig presentar el maig de 2017. Prèviament ho havia comunicat a les autoritats, peró de res va servir. Cap mena de resposta.

Arribar a la casa, a un Km del poble, va costar tot un dia,  perquè "el senyor" no ens deixava passar, per una via pública. Només el fet de no poder girar en un camí estret on ja havíem entrat i la intervenció repetida de la mare: "deixa'l passar que va a casa seva", ens va permetre arribar. Allà, com ja he explicat: desastre i desolació... i més tard, desprès de molt assetjament, acabar fugint esgotat, vexat, rebolcat... i per por de mals majors. 


La mare, va acabar també sucumbint a les persistents lletanies del Ton. Malparlant contínuament de mi, la va arribar a convèncer que jo era dolent, el mal fill. Viure el repudi d'ella, per la que jo tant havia callat i aguantat és molt, molt fort. Cap retret, és la síndrome d'Estocolm. Compassió i tristesa... pobre mare, pobres pares, pobre família, durant anys i anys quan patiment absurd.

No havent-hi cap motiu de conflicte, ni problema real, ans al contrari, de satisfacció i alegria, per culpa de la foscor del Ton (odi-enveja-avarícia... o ves a saber què), tot va esdevenir una mena de destructiu drama rural... que em va trinxar la vida i continua retallant i condicionant: exiliat i obra aturada.


 EL MEU COTXE, un vell Citroën AX.




El 2014, a la Seu d'Urgell, va ser vandalitzat. La policia municipal el va retirar en considerar-lo un perill públic. Va estar fora de circulació més de tres anys. En recuperar-lo i tenint-lo aparcat prop d'on vivia, la tardor de 2017 algú em van arrencar un retrovisor dues vegades. Casual?... 


I del pis on vivia en vaig ser expulsat per la propietària... resulta que el Ton li va fer por... explicant repetidament com n'era jo de malvat i que li portaria problemes! La repetició persistent és un sistema molt eficaç... que practica amb gran habilitat.

Ara, per evitar nous assetjaments, no he dit a ningú on visc i no hi bellugo gaire per la Seu, només l'imprescindible... Millor no trobar-lo pel carrer... i menys desprès de parlar, com faig ara, pública i clarament, trencant així el llarg i obligat silenci. 


AIXÍ ESTAVA JO L'OCTUBRE DE 2013

Desprès de tanta foto de vandalismes, tot i que em fa vergonya mostrar la meva decrepitud, és necessari afegir-ne una de mi mateix, a tots nivells també vandalitzat. Així estava quan la primera expulsió de casa meva. Pesava 35 kg! Patia dos pinçaments cervicals, dolor muscular general, fatiga extrema, etc. Estava deprimit, havia de prendre somnífers i analgèsics potents. S'ha de ser un xic sàdic per maltractar algú que es troba en aquestes condicions!





Han passat sis anys i just he recuperat 4 kg. 

La meva foto actual seria similar. La salut està irreversiblement perduda... convisc amb la disfunció i el dolor, físic i moral. El dany rebut és enorme... i les conseqüències m'afectaran el què em quedi de vida. Sense dubte abreujada a causa del mal tracte. 


Certament, hom va envellint. Queda clar tanmateix, que el maltracte i la indiferència de qui es suposa m'havia de defensar, ha jugat i juga un paper molt important en la meva decadència precoç. Com deia, hi ha moltes maneres de matar... la del germanet és lenta, totalment impune i molt molt barata: 36 euros.
Ell, (que m’acusava de feixista!), va frustrar la meva vocació, destrossar la vida. Em va tallar les ales, expulsar de la meva casa i aturar l'obra a Rocaviva, la qual, ho repeteixo perquè dol molt, s'ha quedat en un esbós del que podia ser, en perjudici de les persones presents i futures. Una pena tot plegat. Que mai més les autoritats permetin similars situacions, en que la barbàrie s'imposi a la cultura, a l'humanisme, a la ètica i als drets més elementals. 


Com ja he expressat abans, em preocupa  i he de fer tot el pugui per evitar que el Ton imposi  la seva llei a les persones que ara habiten la meva casa a Rocaviva. 

UNA VEGADA MÉS, 
M'ADREÇO A QUI TINGUI EL PODER DE FER ALGUNA COSA

Demano comprensió, justícia i protecció.
Sobretot que el mal no continuï atacant impunement.


En quan a mi, la justícia ja ha fet tard.  Mai ningú em podrà retornar el temps perdut, ni compensar pels diversos danys: físics, psicològics, econòmics, artístics... De pur cansament, a vegades he desitjat morir... però un ideal em manté viu: la ferma voluntat de seguir treballant per un món on aquestes coses no passin. On els Drets Humans siguin respectats i cadascú pugui lliurement ser ell mateix, desplegar els seus potencials creatius i si vol posar-los al servei de tothom. Això transformaria la vida quotidiana de cadascú i finalment el món. 


Aquest símbol defineix l’essència de Rocaviva. 
Mentre em quedin forces, a ell em mantindré fidel.






BENVOLGUTS VISITANTS
GRÀCIES A LA VOSTRA AJUDA, 
hi ha porta nova a la casa.

Esperem que duri... i si no fos així, per favor:
feu costat a les persones que ara es cuiden de Rocaviva.


i per al bé propi i de tots, defenseu els Drets Humans allà on siguin atacats






EXTRACTES DE LES CARTES ENVIADES PER TESTIMONIS


Algunes persones em van enviar el seu testimoniatge per escrit i signat. Quatre d’ells van assistir al primer “juicio de faltas” i no van ser cridats a declarar. Cosa que em va sorprendre i decebre molt. Jo sempre havia cregut que en un judici els testimonis  eren decisius.

Sento envers ells un gran agraïment pel seu compromís i valentia. Altres testimonis hi havien que, per por, no van voler constar i altres a qui ni ho vaig demanar, la por tanca boques. Alguns em van arribar via mail. No de tots vaig encertar a guardar còpia. Evidentment aquests testimonis són només la punta del iceberg. La majoria de persones, no es volen comprometre. Generalment ningú te ganes de possibles represàlies, citacions judicials, complicacions...

Els extractes corresponen a cartes escrites sobre paper i signades. Són per tant documents comprovables. Disposo dels originals i a totes les autoritats vaig enviar còpia


TESTIMONIS

Any 2006. R.G. dni: 772299248. ...Conec de fa anys la difícil situació violenta a que el seu germà l’ha sotmès amb tota mena d’amenaces i boicots... Va arribar el Ton amb dos nebots i van començar a escridassar al Climent per la finestra... el Ton es comportava com un desequilibrat... la cosa pujava de to i ens van tancar a tots dins la casa... tota l’estona no van parar de insultar al Climent.

Any 2009. O.M dni: 46054529L. i A.M.dni.43514350Y. ...fuimos interpelados de mala manera por quien luego supe que era su hermano... la forma en que se dirigió hacia Climent fué todo el tiempo faltandole al respeto e insultando de una forma muy violenta.

Any 2012. J.V. dni: 40877293Z. i  B.G, dni: 51403349M. ...va arribar acompanyat de dos nens.... va començar a insultar, escridassar i amenaçar al Climent, que es va quedar callat. Jo parlava amb el Ton, que va deixar de cridar, però seguia insultant, acusant i desacreditant al Climent... els nens també l’insultaven i amenaçaven que li trencarien els vidres i que totes les escultures anirien per terra. Ens varem quedar amb la sensació de que tenia un odi irracional al Climent. Ell deia que no el denunciava per no disgustar a la seva mare i per por a les represàlies.

(La presència activa de menors, que dos nens tinguin un tal exemple i mestre, com demostren varis testimonis i dos gravacions, i això fa anys que dura, resulta també molt preocupant.)

Any 2013. R.S. dni: 37168931. i  M.C. dni: 46003608. ...el va insultar i amenaçar amb un llenguatge groller i molt ofensiu. El Sr.Climent no va respondre en cap moment a les paraules d’amenaça i d’agressió verbal... Ens va foragitar de males maneres, a banda de tots els improperis va amenaçar a destruir les roques esculpides, per tal d’evitar que s’apropi més gent.

I.P. dni:39298124W. i  C.P. dni: 39206205X.  ...Va aparèixer un home cridant visiblement alterat. Es dirigia a l’escultor amb una gran virulència acusant-lo de traïdor... i amenaçant de prendre represàlies. Ens va impactar l’agressivitat en el to i el contingut de les seves paraules, que ens va fer témer es convertís en agressió física... ens va obligar a fer marxa enrere, sense poder arribar a la casa de l’escultor.

M.F. dni: 37581647S.  i M.R. dni 38024651Q. ...nos apareció un desconocido dàndonos el alto e impidiendonos seguir el camino y amenazandonos con palabras y gestos muy agresivos... nos provocó un gran susto pues ignorabamos las consecuencias en que aquellas amenazas podian derivar. En todo momento el Sr, Climent utilizó un lenguaje conciliador y pacífico, cosa que aún excitó mas a dicho personaje y su furia iba en aumento.

A.M. dni: 38382676T. ... era un home que sense explicació i a crits ens va asustar per la seva manera de fer, molt nerviós i violent... vam marxar perquè no voliem sentir els crits que sortien d’aquella boca enfurismada.

J.R. dni: 963477166. ...salió a nuestro encuentro impidiendonos el paso y se enfrentó con Climent insultandolo y amenazandolo con gestos bruscos que nos atemorizó.

T.P. dni: 86593053. ...em vaig aturar a mig camí perquè des d’allí ja se sentien els crits que el Ton proferia, el to era irat i amenaçador... Conec de fa temps l’estat d’angoixa i por que les maneres violentes i amenaçadores li causen al Climent... aquell dia vaig poder comprovar l’efecte anímic devastador que en ell havien causat les amenaces del seu germà.

EXTRACTES DE TESTIMONIS VIA MAIL

Els dos darrers mostren que havia personalment cobrat, per deixar visitar la meva obra !


Any 2014 A.D. i A.S.  2014. Via mail ...com que l'escoltàvem es va anar esplaiant i entre altres coses va dir que la única solució era destruir-ho tot.

X.F. Via mail   ...va aparèixer saltant un marge i cridant com un possés: “no teniu cap dret a entrar aquí”... no van faltar amenaces de tirar-nos per un marge sinó marxàvem... en calmar-se una mica ens va explicar que allò ho havia fet un feixista que li volia prendre a la seva mare... No se si tenen interès econòmic, peró si molt odi a tot el què t'envolta i a tot el què has fet i a la gent que ho visita i ho valora. Entenc el calvari pel que has passat i que hagi estat insuportable.

Papalú. Via mail ...va aparèixer un senyor fort, amb una energia que transmetia violència i ens va treure del laberint.

B.G. Via mail ... un senyor amb dos nois en bici. Varem marxar i ens varen seguir... jo m'anava girant i allà estava. Feia mitja por. Encara vàrem tenir sort, ja que algun veí ens va dir que no fa massa aquest senyor sortia amb una escopeta.

A.B. Via mail ...es va interposar al nostre camí el teu germà amb una mountain bike i ens va foragitar de males maneres. A banda de tots el improperis que ja deus conèixer va amenaçar amb començar a destruir les roques esculpides per tal d'evitar que s'apropi mes gent. Aquesta amenaça és la que més em preocupa.

L.M. Via mail ...vem anar pujant fins amunt. Un cop allà ens va sorprendre un home, acompanyat de dos nens. Amb mala cara ens va preguntar qui erem, 3 cops. Que marxéssim d'aquella zona. Li vem donar 6 euros i la cara li va canviar repentinament. Llavors ja podiem veure tot el que volguéssim.

G.G. Via mail ...nosaltres varem poder fer la visita sencera sense problemes, no així un grup de tres noies que ens varem trobar. A elles els va sortir un home, que les va fer fora, a menys que paguessin per la visita. S'ha de ser caradura per voler treure diners dels esforços d'una altra persona.





REFLEXIONS 

El que ha passat a Rocaviva reflecteix el que passa al món: egoisme, indiferència, cinisme, explotació, violència variada, mort absurda...  Quant patiment ... Pobra humanitat!  Si això no s'atura tot esclatarà. 

Cada humà dintre seu i al seu entorn te feina a fer. 
Tot comença cada dia en cadascú. 

És temps de despertar!
De reactivar potencials endormiscats.

En un món interdependent, on tot afecta a tot, petits i grans tirans, casolans o presidents (i també la induïda autocensura que tan sovint practiquem), haurien de ser superats, per tal d'anar realitzant un màxim desplegament dels potencials humans, vers una existència més plenament humana.

Necessitem urgent educar-nos i educar en l'amor, la llibertat i el respecte.
NECESSITEM PASSAR DE L'ANIMALITAT A UNA PLENA HUMANITAT


Necessitem més amor per la vida -la pròpia i la dels altres-, perquè és un gran regal i només una en tenim. Som i vivim immersos en una gran màgia i sovint no ens n'adonem i ens perdem en banalitats, egoismes cecs i combats absurds que ens roben vida i felicitat.

Cal reflexionar i actuar. Rebel·lar-se, revolucionar-se des de la llum. Necessitem justícia i pau, per poder dedicar recursos intel·ligència i energies a generar un món millor i més feliç. 


  Cadascú i tots, necessitem, un canvi de paradigma, 
respectuós dels drets humans i del planeta.

Amb consciència, paciencia, amor, koratge i bonumor,
cada dia és ocasió per practicar.